Les lletres del Tresor a tres, sis i dotze mesos tenen interessos negatius, de manera que els inversors estan sobre el paper pagant per prestar diners a Espanya. Però en realitat no és tan així. La caiguda del rendiment del deute públic fins a arribar a tipus negatius, com passa en altres països de l'euro -a Alemanya i França fins i tot amb els bons a cinc anys-, resulta de l'especulació amb el preu dels títols de deute. Bancs o fons inverteixen en ells no pas atrets per l'interès al venciment, sinó per vendre'ls amb plusvàlues gràcies a l'efecte en el mercat de les compres massives que des de principis de 2015 fa el Banc Central Europeu (BCE).

Funciona d'aquesta manera: com més puja el preu del bo, més baixa el tipus d'interès. Així que un dels efectes de la política expansiva del BCE és que els països de l'euro s'estan finançant gairebé gratis, a interessos que no concorden amb la seva solvència. Això, que aigües avall té un efecte benèfic per al crèdit, a la resta de l'economia posseeix també un costat fosc: pot ser un indici que s'està formant una bombolla amb el deute públic, segons estan alertant experts i actors del mercat com les gestores de fons.

En cas que existeixi, quan esclataria aquesta bombolla i amb quines conseqüències? Podria passar per un cop de volant en la política monetària, cosa molt improbable, però també per un «xoc» extern. Les cases d'anàlisi fan càbales sobre les probabilitats d'una nova recessió global i, posats a conjecturar sobre detonants europeus, s'han encès alarmes per la situació de la banca italiana o per la de l'alemany Deutsche Bank. Si arribat el cas els inversors fugen de la renda fixa europea, Espanya hauria d'afrontar -com en els casos de França i encara més Itàlia- amb un nivell de deute públic que s'ha disparat (del 69,5% del PIB el 2011 al 99,3 % el 2015) i, en conseqüència, amb grans necessitats de refinançament. Ahir, el BCE va tornar a la càrrega davant de l'anèmic creixement europeu. Però, com diu el catedràtic asturià Francisco González, els bancs centrals estan ja en els límits de la política monetària: «Tot just hi ha marge perquè la política monetària representi un estímul significatiu i, sí, hi ha cada vegada més riscos de bombolles».