o és d'estranyar que el tronadet Farage no tingués «absolutament ni idea» del que podria ocórrer després del Brexit. En realitat, donada la total falta de precedents, ningú no ho sabia. No ho sabia l'excèntric Boris Johnson, que es veia destinat a batre l'arbre de Cameron i recollir-ne la nou. Quan creia que ja era el candidat in pectore per succeir al seu antic company de Eton, els tories li van dir que el vestit li anava gros i el van deixar sol. No ho sabia l'euroescèptic laborista Corbyn, qui comptava amb posar-se de costat en campanya i no pagar cap preu per no haver defensat amb ímpetu la permanència. En pocs dies s'ha vist immers en una revolta que, presumiblement, li impedirà celebrar al setembre el primer aniversari al capdavant del laborisme. Tampoc no ho sabien gens al bàndol de la UE, on la decisió de Cameron de congelar el procés fins a la tardor els va enxampar a contrapeu. I així, quan Merkel demanava calma, Hollande reclamava diligència i, al final, amb Alemanya aprofitant-ho per proposar més austeritat i menys Comissió, els nous 27 s'han hagut de cenyir a l'exigència de claredat. Perquè ja se'ls congestiona la templa amb el poti-poti de reaccions britàniques: quatre milions de peticions de segon referèndum, autonomia reforçada per a Londres, independència d'Escòcia, reunificació d'Irlanda, fronteres per a la gent però no per a béns i serveisÉ I així fins a la quadratura del cercle: un segon referèndum d'aquí a uns dos anys, quan Londres i la UE pactessin el marc de la sortida i ho sotmetessin a l'aprovació dels britànics. Ole. Per increïble que sembli als qui no hagin detectat que la improvisació és la mare de la política, ningú no sap res. Així que, mentre s'aixequen les boires, caldrà acudir a les cases d'apostes, que, encara que sembli el contrari, mai s'equivoquen. Per descomptat, va haver-hi qui, seguint l'estela del daltabaix de les enquestes, fins i tot va pensar a demanar comptes a William Hill o Ladbrokes. Per què donaven el 76% de probabilitats a la permanència el dia mateix de les votacions? Per als qui mai s'hagin apropat a un concurs hípic a passar la tarda, 76-24 no era un auguri. Era, simplement, la relació percentual entre els diners que s'apostava a una i una altra opció. En plata: de cada cent lliures apostades, 76 compraven bitllet de permanència i 24 compraven bitllet de sortida. La qual cosa, simplificant i oblidant-se d'impostos i comissions, deriva que si triomfava la permanència, les 76 guanyadores es repartien les 24 perdedores. I a l'inrevés, si s'imposava la sortida. D'acord? Ara, divideixin 24 entre 76, i sabran perquè les apostes per la permanència s'haguessin pagat a 1,32 lliures per lliura apostada. Si, en canvi, divideixen 76 entre 24, sabran perquè el Brexit es va pagar a 4,16. Perquè els surtin els comptes, no oblidin que qui guanya recupera el jugat. Una subtil diferència entre una casa d'apostes i un col·legi electoral radica que en l'urna només s'hi pot ficar una papereta, mentre que en el taulell es poden comprar diversos bitllets de diferents opcions. De manera que, en el cas d'apostes binàries -o A o B-, es poden fins i tot fer càlculs molt afinats i saber quant es guanyaria amb el triomf d'una opció i quant amb el de l'altra. I això no només depèn de la cotització de cada pal sinó de quant estigui disposat a gastar-se el jugador. En suma, les apostes només reflecteixen estats d'ànim dels apostants, o sigui, dels qui mouen diners amb la intenció de fer diners. I el que ens diuen les britàniques de fa uns dies és que el diner apostava a la permanència. Per això, en les hores prèvies a la votació, confluïen les apostes, la cotització alcista de la lliura i la remuntada borsària. L'equivocació, clar, va venir dels qui solemnement van declarar: «Els diner diu que no hi ha Brexit i els diner mai s'equivoca». I creguin que van ser milers. D'aquí l'actual desconcert.