Tant el mateix sector elèctric (i energètic en general) com la seva densa selva regulatòria són una cosa molt complicada i jo no els entenc gaire. Només els experts entenen els que els altres experts escriuen i no sempre es posen d´acord. Però a vegades és un avantatge no ser expert en qüestions molt complexes perquè potser resulta més fàcil explicar la part senzilla que hi ha sempre. És el que intentaré.
Aquesta part eventualment senzilla consisteix a descriure alguns suposats costos que incrementen de forma impròpia la factura que paguem. Uns conceptes poc coneguts que determinen dues coses importants: a) perquè en el sector elèctric no hi ha competència, i b) perquè el preu de l´electricitat és injustificadament tan alt. Molts lectors recordaran que fa un parell d´hiverns govern i companyies van fer una campanya «explicant» la composició del preu de l´electricitat. Des de llavors ens posen uns bonics gràfics en forma de formatget a la factura. Fan trampa, no detallen prou. Els costos més importants que graven impròpiament el preu final romanen amagats entre els grans conceptes dels formatgets. Donar-los a conèixer és el que vull intentar.
La connivència entre Govern, òrgan regulador suposadament independent i el lobby sectorial (la patronal UNESA, formada pels cinc grans grups) és molt notable. I ve de lluny. Tant en el tardofranquisme com en els primers anys de democràcia es deia -potser exagerant un xic-, que els esborranys de projectes normatius del sector entraven al ministeri amb papers que portaven el logotip d´UNESA. La situació no ha canviat gaire. Un model perfectament arquetípic de la seqüència competència/clientilisme/regulació. Ocultant els principals costos impropis esmentats, totes dues parts hi surten guanyant: el Govern s´estalvia en els Pressupostos Generals de l´Estat sufragar compromisos polítics i els seus membres poden especular en ser un dia beneficiaris de la proliferació de «portes giratòries» d´accés als consells d'administració del sector energètic; els grans holdings garanteixen que ningú els exigirà competència i, a més, una part important del preu inflat de l´electricitat va directament als comptes d´explotació d´algunes de les empreses que els formen.
Parlem, doncs, del preu. En un mercat competitiu normal, lògicament el preu hauria d´incloure, abans d´impostos, els costos de generació, transport, distribució i comercialització del servei, així com uns beneficis raonables i relativament variables en funció dels nivells d´eficiència de cada empresa i de cada grup.
Quin hauria de ser aproximadament aquest preu? Seguim aplicant la lògica. El cost de generació d´electricitat està un xic per dessota (poc, els anys plujosos més) de la mitjana de la UE-28. El cost de transport i distribució està un xic (poc) per damunt de la mitjana de la UE-28 perquè la xarxa per diverses raons històriques no té una configuració òptima. La comercialització depèn molt de la eficiència empresarial però no hi ha cap raó per pensar que hagi d´estar molt apartat del cost mitjà de la UE-28. Els impostos també estan en la franja mitjana de la UE-28. La conclusió inevitable és que el preu final hauria d´estar a l´entorn d'aquesta mitjana de la UE-28.
Doncs no. El preu per a usuaris domèstics i empreses no industrials oscil·la entre el quart i el cinquè més alts i el preu per a usuaris industrials és el sisé/seté també més alt dels 28 països de la UE. Malauradament la cosa no acaba aquí: a més, com és sabut, es genera una cosa typical spanish que en diem dèficit tarifari (DT), més de 40.000 milions d´euros acumulats des del 2001. Tèoricament son costos que les empreses no facturen perquè llavors el preu seria insuportable i que el Govern els reconeix com a deute i els en permet la titularització (és a dir, les empreses el cobren). Per amortitzar-lo, els consumidors no els paguem en directe sinó, paulatinament, en diferit. La causa, tant del preu com del DT són els costos impropis ja esmentats. Alguns sí que són poc o molt coneguts, o poc importants en magnitud o fins i tot alguns no del tot injustificats o inexplicables (moratòria nuclear, bonus social, subvencions creuades entre consum domèstic i industrial, preu subvencionat pels territoris extrapeninsulars i potser algun altre). Crec que en podem prescindir, no formen significativament part del problema que estem tractant. Només em referiré als set més rellevants i alhora menys coneguts. En realitat són 7+1 perquè el primer dels costos impropis rellevants és precisament el pagament en diferit del DT que no hauria d´existir ni existiria si no fos pels altres costos impropis. És com un peix que es mossega la cua.
Parlem, doncs, dels set factors de fals cost identificats com a molt rellevants. En alguns casos és impossible la quantificació i en d´altres ho és només aproximadament. Però no és gens difícil copsar que són la clau de volta de l´explicació del problema, un problema que a més d´afectar molt significativament i directa les nostres butxaques, perjudica greument la competitivitat del país. Totes les empreses usen energia, en moltes és el tercer factor de cost després dels aprovisionaments i el cost laboral, en algunes (dessaladores, papereres, etc.) és el segon, per damunt del cost laboral.
L´article (2) sobre el sector contindrà la succinta descripció dels set costos ocults. Confio que serà útil per tal que tothom pugui constatar que en els formatgets que pretesament expliquen la conformació del preu, ens van voler enganyar, només ens van explicar menys de la meitat de la missa, potser menys d´una quarta part.
