La remuneració dels assalariats ha perdut en l'última dècada dos punts del seu pes en el PIB a favor de les rendes empresarials, en passar del 49 al 47%, el que el Govern atribueix als 1,5 milions de llocs de treball destruïts durant la crisi que encara no s'han recuperat i no a la caiguda dels salaris. Les dades de comptabilitat de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) del segon trimestre mostren que la remuneració real per assalariat (eliminat l'efecte de l'evolució dels preus de consum) ha crescut un 1% des de finals de 2007, en pujar de 8.032 a 8.769 euros trimestrals. Així ho destaquen fonts del Ministeri d'Economia, que afegeixen que la pujada s'acosta al 13% si es considera l'indicador nominal (no deflactat).

No obstant això, l'estadística trimestral de cost laboral, també de l'INE, reflecteix que el cost laboral real per treballador (incloses cotitzacions socials) ha caigut un 2,5% de 2007 a 2016, fins als 2.541,3 euros mensuals, mentre que el cost salarial real ha baixat un 1,4% en el mateix període, fins als 1.897.5 euros.

Economia explica que la remuneració per assalariat de la comptabilitat estatal és un concepte més ampli que inclou la massa salarial total del país, llevat la dels autònoms, mentre que l'enquesta de cost laboral exclou el sector primari, els funcionaris que no estan en el règim general i fin al 2009 els empleats públics, a més de descomptar les subvencions rebudes pels ocupadors.

En qualsevol cas, Economia defensa que no hi ha arguments per dir que els salaris han perdut poder adquisitiu des de l'inici de la crisi i insisteix que el repte essencial respecte el mercat laboral passa per seguir creant ocupació amb la previsió de recuperar els 20 milions d'ocupats a finals de 2019, a una mitjana de 500.000 nous llocs de treball anuals.

L'evolució salarial ha estat dispar durant la crisi, ja que en una primera etapa, fins el 2010, els salaris van seguir pujant aliens a la intensa destrucció d'ocupació, que va afectar a més en major mesura treballadors temporals amb salaris més baixos.

D'aquesta manera, el pes de la remuneració dels assalariats en el PIB va arribar a pujar al 51% el 2009 per començar a caure el 2010 i tocar terra el 2012 en el 46% del PIB, coincidint amb l'eliminació aquell any de la paga extra de desembre als empleats públics.

Des de finals de 2013 i fins ara, aquest indicador mostra una estabilitat que ve determinada per l'evolució favorable de l'ocupació, en la qual Economia defensa que ha influït de manera decisiva la reforma laboral del 2012 en flexibilitzar alternatives a la destrucció de llocs de treball.

Pel que fa a les hores treballades, la comptabilitat estatal reflecteix que és un indicador que evoluciona en paral·lel al de l'ocupació, de manera que quan s'ha perdut ocupació han baixat les hores treballades i viceversa, si bé el nombre d'hores de treball per cada empleat s'ha mantingut pràcticament estable durant l'última dècada.

La normalització no ha acabat

Economia reconeix que el procés de «normalització» dels salaris no ha acabat, com tampoc ho ha fet el de la recuperació de l'ocupació, tot i que ha eludit quantificar aquesta normalització i s'ha limitat a apuntar que ha de ser un nivell salarial compatible amb la creació sostenible de feina i en situació de plena ocupació.