Eleccions Catalanes

I SI RECAPITULEM?

19.09.2015 | 00:00
I SI RECAPITULEM?

Arseni Gibert, un veterà polític socialista que ha sigut tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lloret, diputat al Parlament, senador en tres legislatures i actualment és president de l'Autoritat Catalana de la Competència, reflexiona sobre el futur polític de Catalunya

REn el ayer que me tocó, la gente era ingenua; creía que una mercadería era buena porque así lo afirmaba y repetía su propio fabricante.
Jorge Luis Borges

ecapitular sol comportar destriar el gra de la palla, sobretot si d'aquesta darrera se n'ha acumulat molta, cosa segurament inevitable després de 3 anys donant voltes a un serpentejant i complicat procés. El cas és que s'apropa un 27-S amb moltes incerteses, no només sobre el resultat, també sobre les seves interpretacions abans i després del nou gran dia "D" i sobre les seves conseqüències, si és que n'hi ha.
"bviament, no pretenc saber del cert que és el gra. En canvi, no sembla tan difícil identificar la palla, abundosa i reiterativament magrejada i rebregada per personatges que semblen ignorar que són actors secundaris, alguns amb poc sentit del ridícul i en general més papistes que els seus respectius papes.
Faré una breu aproximació (1) al que em sembla palla només per aclarir que no és d'això del que vull parlar. No és que la palla no contingui episodis lamentables i alguns de significatius per portar-nos fins el present, però si volem recapitular cal anar precisament al present i al futur immediat, cal no entretenir-s'hi gaire amb el passat. Després faré un intent més agosarat; anar al gra (2). I acabaré amb una brevíssima invitació a la reflexió (3).
(1) La tipologia de la palla no és, com pot semblar a primer cop d'ull, genuïnament pròpia del cas que ens ocupa. Ans el contrari, és una manifestació bastant semblant a les habituals arreu del món quan dos nacionalismes xoquen i s'autoalimenten mútuament: greuges reals però exagerats; abundància d'eufemismes i mitges veritats; amenaces i catxes; agit-prop a dojo sovint des de mitjans de comunicació públics o de privats subvencionats; incomprensions mútues; etc. També solen sortir paraules gruixudes que no haurien d'aparèixer perquè estan relacionades amb casos històrics potser si de matriu nacionalista però esdevinguts clarament patològics en la forma i en els fets. Els nacionalismes dels que estem parlant sortosament no són d'aquesta mena ni són tots ?iguals, cosa que no treu que els seus individus més radicals tendeixin freqüentment a exigir a la ciutadania un nivell mínim d'adhesió a la nació, a atribuir-li facultats que són pròpies i exclusives de les persones (parlar, pensar, sentir, voler) i a parlar en nom de tot el poble. De fet, quan a algun d'aquests individus se li nota que li agradaria que tothom fos nacionalista i del mateix club de futbol, de la seva nació i del seu club, és clar (no he pogut resistir la temptació: soc "periquito"), se li hauria de dir que es vigili perquè s'està situant molt a prop de l'avantsala de la negació del pluralisme. Però en fi, tot això és la palla. Deixem-ho, doncs, aquí i anem al gra.
(2.1) Hi ha de veritat de la bona un procés que porta efectivament cap a la independència? Em sembla una pregunta rellevant perquè si no hi porta, quina collonada! No? La història moderna ens indica que, sobretot a occident, hi ha tres maneres contrastades d'arribar, sense risc -o certesa- de costos molt elevats, a nous estats sobirans o que recuperin la sobirania si ja l'havien tingut : A) acord intern dins de l'estat marc del conflicte, ja sigui directe de separació (Txèquia i Eslovàquia) o de referèndum vinculant (Escòcia), ja sigui més indirecte, llei "ad hoc" per determinar procediment i regles interpretatives posterior a dos referèndums convocats amb empara de la legalitat del territori secessionista (Quebec); B) per decisions de la comunitat internacional en diversos supòsits específics (referèndum d'autodeterminació de colònies reconegudes com a tals; finals de guerres, caiguda d'imperis o algun altre supòsit molt singular (estats bàltics, descolonitzacions, Israel); i 3) declaració unilateral d'independència (DUI) sabent amb certesa que l'endemà mateix serà reconeguda per altres estats molt importants (Croàcia). Però sembla que els catalans tenim la dèria de voler un "model català propi" per a tot. Existeix de veritat un camí genuïnament català que a més d'amable, festiu, entusiasta i -suposadament- no gaire difícil, sigui eficaç per portar a la independència? Catalunya innova!
(2.2.) Per resoldre els problemes reals (sense la palla) existents entre els catalans i les estructures estatals, molt dominades pel nacionalisme espanyol (contemplats globalment potser els més importants i de mal suportar són el procés de re centralització del 2000 ençà i d'incitació a la catalanofòbia per raons electorals), cal fer-se algunes preguntes; és la independència l'única solució? Si no ho és, és la millor? I és la més fàcil -o menys difícil- d'obtenir? És la que comporta menys costos o, al menys, uns costos coneguts per tothom i amb contrast sobre si estem disposats a pagar-los? Potser calia persistir en aquest debat, potser la independència era la pregunta de darrera instància, no la primera i única des de tres anys ençà.
(2.3) Estem davant unes eleccions que, diuen, volen que siguin plebiscitàries. Algú ha vist mai en algun lloc del món un plebiscit o referèndum en què perquè guanyi el Sí, no calgui que obtingui, com a mínim, la meitat més un dels vots emesos? O dit d'una altra manera més gràfica, algú ha vist mai al món un plebiscit o referèndum en el que no tots els vots valguin igual perquè els quilòmetres quadrats també voten? Catalunya innova!
(2.4.) Si a uns resultats electorals incerts, hi afegim la volatilitat -al menys fins ara- dels successius "fulls de ruta" i l'evident existència de projectes, propòsits, interpretacions i camins diferents en l'eventual majoria de diputats independentistes, així com la dificultat de formar un govern alternatiu si no hi ha aquesta majoria, l'endemà són previsibles diferents escenaris. Simplificant un xic (és a dir, ometent matisos), jo diria que hi ha quatre escenaris bàsics que intentaré esbossar per ordre de menys probable a més probable:
(2.4.1) Obertura de diàleg i negociació amb l'estat espanyol sense pressa, sense calendari rígid. Hi ha hagut sempre i no és difícil constatar que hi ha encara, a les files de Junts pel Sí (JxS), sectors realistes que, admetent les dificultats internes i externes , estan instal·lats en la idea d'un procés de llarga durada. Un procés que necessitava molta gent per acreditar la força de l' independentisme i necessita encara (i cerca ara per primera vegada), una majoria parlamentària de diputats que tots -tots!- s'hagin presentat a unes eleccions amb un programa independentista, un pas necessari per portar el procés a la casella de sortida si és el volem comparar amb l'escocès. Part d'aquest sector fins i tot és partidari d'usar aquesta força per negociar un bon pacte bilateral de permanència més confortable a l'estat espanyol (amb tres fulls segurament n'hi hauria prou per definir-lo aquest bon pacte). Al capdavall, l'Estatut republicà era un pacte bilateral, la transició anava cap a pactes bilaterals de l'estat amb les nacions històriques fins que el nacionalisme espanyol es va inventar el cafè per a tothom, el federalisme asimètric era un nom nou per a un pacte bilateral. L'Estatut darrer també ho volia ser però ni el disseny ni contingut eren gaire bons ni es va gestionar amb prou unitat interna ni amb prou habilitat. És difícil un pacte satisfactori? Evidentment que si, però potser una miqueta menys difícil que la independència, i potser també més coherent amb el món global actual. Però si situo aquest escenari com el menys probable és perquè els conductors del procés crec que s'han passat de frenada, les posicions més radicals i la il·lusió de molta gent ja no crec que ho permetin (això és el que té confondre democràcia amb assembleisme). D'altra banda, per bé o per mal -ja es veurà- a l'estat espanyol s'ha obert un procés de reforma constitucional. No crec que se'n pugui esperar gaire res de bo, però qui defensarà (i serà reconegut per fer-ho) els interessos dels catalans? Els bascos, que saben el que volen, probablement se'n sortiran força bé, com gairebé sempre.
(2.4.2.) Frustració. Un escenari que no s'ha de descartar perquè es pot produir per diverses raons (resultat insuficient de JxS amb o sense CUP; mecanismes potents d'un estat espanyol recolzat internacionalment...i, sobretot, per manca d'entesa bàsica dins de l'eventual majoria independentista). En aquest escenari qui recollirà i sargirà els trossos d'una ciutadania catalana fragmentada, desconcertada, fatigada i amb la desagradable sensació d'haver esmerçat esforços i recursos en va i de no haver fet un paper gaire lluït?
(2.4.3) DUI després d'un lleuger i breu simulacre d'intent de negociació. Crec molt convenient que tothom sàpiga que aquest escenari comporta una certa autarquia, un aïllament amb notables problemes i costos (si, d'acord: una autarquia més o menys intensa, de més o menys duració, amb costos més o menys elevats, tot això està per veure). Però algunes preguntes son imprescindibles o al menys les respostes serien aclaridores: algun alt dignatari de la comunitat internacional s'ha compromès o mig compromès (encara que sigui amb la lògica discreció) a fer-ne el reconeixement de la DUI? Quants i de quin nivell? Algun s'ha avingut, com a mínim a parlar-ne? Quants, qui? Quants canvis interns de fronteres afectant a estats ja prèviament incorporats a Europa des del Tractat de Roma fins a l'actual E-28 hi ha hagut? Cap? Quants estats importants de la UE no volen un precedent que estimuli casos interns més o menys comparables? Hi estem disposats a un cert aïllament? Algú ha avaluat els costos per tots el catalans i especialment pels més joves, dels diversos escenaris derivats del no reconeixement immediat o a molt curt termini?
(2.4.4.) Continuació sine die del culebrot. Amb el probable agreujament derivat de les previsibles dificultats per assentar un govern estable i mínimament cohesionat. Uf! No estic segur que el país estigui en condicions de suportar-ho. Jo no m'hi veig amb cor.
(3) Qui ho havia de dir que això del dia de reflexió potser té més sentit del que ens pensàvem? Jo el penso aprofitar per reflexionar molt. I és que no hi compto gaire amb la capacitat de reforma del conjunt d'Espanya, però tampoc es que vegi massa indicis de bon govern en una Catalunya independent i encara menys en una Catalunya en un llarg i incert procés de transició cap a no se sap del cert a quin destí final.
Si fos jove si que crec saber el que faria: emigrar a Nova Zelanda. Però com que soc vellet, potser només em queda somiar i confiar que algun dia els meus fills i nets visquin un procés reeixit de construcció d'una Europa política que automàticament diluiria el rol i la pitjor versió dels estats que la formen; una Europa unida necessària per poder tenir algun rol i pintar alguna cosa en el món global. Una Europa respectuosa amb totes les seves nacions i que se'n senti orgullosa. A aquesta il·lusió si m'hi apuntaria sense haver de reflexionar ni un moment! On s'ha de signar?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema