Si les eleccions d'ahir eren un plebiscit sobre la independència de Catalunya, Artur Mas, ERC i les CUP l'han perdut. Per la única raó que es guanya o es perd un plebiscit: hi ha més catalanes i catalans que no han votat els partidaris de la independència, el 51,6%, que a favor, 47,7%. Una diferència propera als 200.000 vots, un 6%. Si són unes eleccions per governar la Generalitat de Catalunya, la coalició de Mas, ERC i descarts de distints orígens és possible que governin.

Si fos un plebiscit, Mas -com en Saldmon, per exemple-, en haver perdut, se n'aniria a casa. Per una raó d'ètica i de responsabilitat, però, també, perquè ha fracturat la societat catalana per la meitat -famílies, amistats i territoris-, perquè ha radicalitzat l'escena política, perquè ha minvat la força electoral del seu partit i perquè la tasca primera del proper govern hauria de ser tancar ferides i asserenar ànims.

Mas i Jonqueras no són gent als quals la realitat i la coherència els obligui. Estan al poder i no el deixaran si no és obligats. Juga al seu favor que no hi ha una alternativa, ni sòlida ni tova, al Parlament de Catalunya. L'única possibilitat que pot tenir l'oposició és bloquejar la formació de govern, si els números donen, i no es produeix la substitució de Mas per un altre líder que permeti l'acord de govern amb les CUP sumant majoria absoluta.

Avui, dilluns, continuaran declaracions i teatre variat, però el que començarà a ocupar l'escena política seran les eleccions generals. Es passarà pantalla. Amb menys del 50% del vot, amb un govern en discussió i en funcions administratives, el focus d'atenció ciutadana mirarà quines propostes, quins aliats o alternatives es poden donar a Madrid. I quedarà ben clar que el futur de Catalunya és solidari amb el futur d'Espanya i, en aquest futur, hi ha dues dretes -PP i C's- i dues esquerres -PSOE i Podem- amb propostes diferents de reformes polítiques, econòmiques i socials. Els independentistes sols tindran escenari si recorren a la provocació i l'aldarull.