Espanya és una casa dividida que mira cap al paisatge de la nostàlgia. La malenconia recorre tot el discurs polític de la nació, tot i que es tracta de dos tipus de nostàlgia de signe aparentment oposat. Per als partits de l'estabilitat -PP, PSOE, C's-, l'enyorança apel·la a una paraula màgica, la Transició, i a una època, els primers trenta anys de democràcia.
De finals dels setanta a la crisi del 2008, l'empenta modernitzadora va ser evident. Tot i les tensions no resoltes, el país mirava amb optimisme cap al seu futur: la renda per càpita augmentava de forma considerable, creixia la classe mitjana, es recuperaven drets i llibertats, es construïa un envejable Estat del benestar i ETA era derrotada.
Deixar enrere un passat gris
La demografia jugava a favor nostre, de la mateixa manera que la inversió exterior, la internacionalització de l'economia i el desig compartit per deixar enrere un passat gris. En canvi, per als partidaris de la ruptura -Podem i les seves confluències, els partits sobiranistes-, la nostàlgia és d'un signe contrari als valors de la Transició. On uns perceben les bondats del pacte i la cessió -cosa que, en el fons, constitueix l'essència del parlamentarisme-, la nova política repara en el cinisme, la covardia i la traïció: el planter, si m'apuren, de la corrupció posterior del sistema. I, per descomptat, compten amb bases per defensar la seva postura: els vicis recurrents de la partitocràcia, el debilitament de les polítiques de cohesió social, les evidents reticències de les elits a plantejar reformes que afectin els seus privilegis i la magnitud de l'atur estructural.
Encara que, a l'hora de plantejar solucions a aquests dilemes, aquests moviments van a una modalitat diferent de la nostàlgia: una sentimentalitat utòpica que creu en les respostes de laboratori. No hi ha res més ranci i antiquat que les lectures marxistes de l'economia o que la parcel·lació en compartiments estancs de la sobirania nacional, però poc importa la racionalitat davant la promesa d'un món perfecte.
Un virus en expansió
A banda i banda de l'espectre polític espanyol, l'esquer d'un passat millor representa el cant de sirenes del nostre temps. No es tracta només d'una temptació nacional, sinó d'un virus que s'estén per tot el món civilitzat, com hem pogut comprovar aquests dies al Regne Unit.
Parlo del bucle malenconiós, que és la lectura que proposa Yuval Levin a The Fractured Republic, un assaig que s'ha publicat fa poques setmanes als Estats Units. El llibre se centra en la influència saturniana que està fracturant la societat americana; si bé, com acabem de comprovar, aquesta tesi admet amb facilitat una interpretació en clau europea i espanyola: la casa dividida que busca en la nostàlgia solucions improbables a problemes complexos. En certa manera, les eleccions d'ahir així ho proven.
El país en el seu conjunt ha virat cap a l'estabilitat, ja que ha avalat l'eix central del bipartidisme històric, però es troba encara profundament polaritzat. Que s'hagi evitat l'error històric del sorpasso evidencia que, entre nosaltres, continua bategant el moderantisme, la voluntat de pacte i l'anhel d'Europa. Mariano Rajoy, sobretot, però també Pedro Sánchez surten reforçats, de la mateixa manera que Pablo Iglesias i Albert Rivera han perdut momentum, encara que siguin per motius molt diversos.
La caiguda de Ciutadans era previsible si tenim en compte l'apel·lació al vot útil en un context molt especial, al qual se suma la seva escassa penetració a l'Espanya rural. El cas de Podem és diferent, perquè aquí el seu fracàs demostra que els espanyols volen canvi, però no a qualsevol preu, reformisme però no ruptura.
Sentimentalitat utòpica
De les dues nostàlgies, la que s'ha frustrat és la que respon a la sentimentalitat utòpica. Però això no vol dir que la nostàlgia contrària hagi triomfat. Levin assenyala que no hem de buscar respostes en el passat, sinó orientar els nostres esforços cap al futur. Importen més els principis que la ideologia i la necessitat de crear nous consensos més que l'enyorança d'utopies i d'èpoques pretèrites.
Una de les característiques principals de la democràcia resideix en el respecte cap a la seva pròpia imperfecció. I la voluntat d'anar limitant els seus errors, gràcies a l'experiència i l'impuls de progrés. No hem d'oblidar-ho ara que estem cridats, de manera inexorable, a un gran pacte, a un nou consens generós, plural i en comú. I en el qual, tant el Partit Popular com el PSOE, amb l'ajuda necessària de Ciutadans, estan destinats a jugar un paper fonamental. Només aquesta coalició, amb un ànim de veritat reformista, respon a la transversalitat majoritària d'aquest país.
