Hollande plantejarà que a Europa es parli més de creixement i no pas únicament d'austeritat. Certament, la solució final ha de ser créixer. Però no es veu com es poden saltar les estacions del viacrucis relatives a la reducció de les despeses estatals. A dia d'avui, França necessita emmanllevar 50 milions d'euros diaris dels mercats. Per tant, Merkel té trumfos. El debat polític s'omplirà d'un nou argument, cosa que no implica que això ens acosti la solució.

En l'àmbit casolà, la disjuntiva plantejada per Hollande ha tingut un efecte positiu. Em diuen que en una recent reunió al més alt nivell del PSC dos dirigents contraposaren la victòria del moderat Hollande al desastre del tants anys radical PASOK grec. És un bon contrast per encetar un debat encara pendent en el PSC, partit que té l'alternativa d'anar vers el centre esquerra -com feren amb èxit els excomunistes italians, avui autèntics socialdemòcrates- o bé somniar en les truites frontpopulistes de l'execrable i fallit Zapatero.

Estem tan malament que no hi ha més remei que mirar enfora. En fer-ho, avui hi ha dos antireferents clau. Un és Grècia, amb una esquerra i una dreta extremes. És el que cal evitar, a tot preu i des de totes les opcions polítiques. Penso en l'irredemptisme de CiU, que cada dia està més llançat en la seva marxa vers el no-res, per fer oblidar la seva desastrosa gestió a la Generalitat, ja constatada en enquestes.

El segon antireferent s'acaba de disparar a Itàlia. És el del populisme teòricament antipartits i pràcticament de mera demagògia, encarnat pel confús Moviment dels Cinc Estels del pintoresc còmic Beppe Grillo. El seu bloc (beppegrillo.it) és un dels deu més visitats del món. El 2005, Grillo va ser escollit per la revista Time com un dels "10 Herois Europeus de l'any". El 2007 va convocar una manifestació a la qual assistiren dos milions de persones.

El més patètic és que Grillo sovint diu grans veritats. Com quan afirmà que al pitjor barri de Nàpols (Scampia) hi havia un índex de criminalitat més baix que entre els membres del parlament italià.

Històricament i posant persones diferents en un mateix sac, Grillo se situa en la línia del moviment italià Uomo Qualunque (1946), del francès dit "Poujadisme", del nom del seu fundador, Pierre Poujade (1953), del Peronisme (1945 i encara perdurant), de l'efímera presència en la política del còmic francès Coluche, aspirant a candidat a les eleccions presidencials de 1981 (en les quals les enquestes li auguraven un 15 per cent del vot) i, pensant en un cas més proper, Maurici Duran, elegit "procurador en Cortes" per Girona, als anys seixanta.

De tot allò no en podia sortir res de bo. En queda la monstruositat peronista, per a l'Argentina pitjor que una epidèmia de pesta.

A les eleccions municipals italianes de diumenge i dilluns, Grillo ha aconseguit que tots els partits perdessin vot respecte al 2010. N'hagués guanyat encara més si no fos per algunes gestions acceptables, com la de l'alcalde de Verona. El partit majoritari de l'esquerra perdé un 8,6 per cent, el de Berlusconi un 16, 0 la Lliga nord un 11,5, etcètera.

Atès que Itàlia és un país molt més culte que Espanya, així com millor informat, cal preguntar-se què pot arribar a passar a casa nostra. En tot cas, de moment les bestieses permanents que se senten i es veuen a la política catalana no les trobo a la política italiana.

Malgrat el cas Grillo, es pot dir que a Itàlia, sobretot quan s'acabi d'ensorrar la Lliga Nord, les sortides dels respectius bipolarismes són més vers el centre a Itàlia que a Espanya. El que faci finalment el PSOE pot millorar o empitjorar el tema. Per això, els socialistes, tot i conservant l'alegria que els pugui donar la victòria d'Hollande, no han d'oblidar el desastre del PASOK (i el de la dreta grega), mentre que CDC hauria de repensar la gran quantitat de demagògia populista que ja hi ha en la seva actuació quotidiana i sobretot en les seves obscures intencions.