Coneguda durant anys com la jove filla del rei Joan Carles amb un brillant futur professional i personal al costat d'un esportista d'èxit, la infanta Cristina afronta ara una vida al marge de la Família Reial, condicionada pel desenllaç d'un procés judicial del qual n'està pendent tot Espanya.

Disset anys després del seu casament amb Iñaki Urdangarin, llavors una respectada figura de l'handbol, la seva única aparició pública recent ha estat per comparèixer davant un jutge, el mateix que havia citat el seu marit com a imputat dues vegades, i la seva absència de tota activitat oficial des que va esclatar el cas Nóos es va fer patent durant la proclamació del seu germà com a rei, Felip VI.

Era la primavera del 2009 quan es va anunciar el trasllat del matrimoni Urdangarin-Borbó, amb els seus quatre fills, de Barcelona a Washington, on el llavors lliure de tota sospita duc de Palma havia rebut una proposta per exercir el càrrec de president de la Comissió d'Assumptes Públics de Telefónica Llatinoamèrica.

En aquell moment, eren percebuts per la majoria com la parella perfecta, estimada i fins i tot envejada, que s'havia vist unida per l'esport en els Jocs Olímpics del 1996 a Atlanta, on la filla menor del Rei havia conegut un atractiu jugador d'handbol que va conquistar la medalla de bronze amb l'equip nacional.

Aficionada a la vela, com el seu pare i els seus germans, havia competit en els Jocs de Seül 1988, en la inauguració dels quals va ser la imatge que va representar l'esport espanyol com a abanderada de l'equip olímpic quatre anys abans que ho fes el seu germà, el rei Felip, en els següents Jocs Olímpics, que van culminar la projecció internacional de Barcelona i Espanya el 1992.

Nascuda a Madrid al juny del 1965 i llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense, va fixar aquell decisiu 1992 la seva residència a Barcelona, en un principi per a un període de sis mesos, amb la finalitat de participar en l'Organització del Campionat Mundial de Vela Adaptada, encara que aquesta temporalitat es va prolongar disset anys.

El 1990 havia cursat un màster en Relacions Internacionals a Nova York, un any després va treballar a París amb una beca de formació a la UNESCO -organització a la qual ha seguit vinculada- i el 1993 va entrar a formar part de la plantilla de la Fundació la Caixa, on ha exercit diverses responsabilitats.

Poc abans de contraure matrimoni a Barcelona amb Iñaki Urdangarin, a l'octubre del 1997, va rebre el títol de duquessa de Palma de Mallorca, concedit pel seu pare, el Rei, així com la Medalla d'Or de la ciutat, a la qual va seguir la Medalla d'Or de les Balears.

No podia pensar llavors que aquella Comunitat es convertiria en l'epicentre d'uns creixents problemes judicials, que van començar a sacsejar la seva vida familiar el 2011, quan l'instructor del cas Nóos va citar com a imputat el seu marit, i que van desembocar a l'abril de l'any passat en un acte del mateix jutge, José Castro, en el qual era ella l'anomenada a comparèixer com a imputada.

I tot això després de veure com l'Ajuntament de la capital balear retirava el nom de "Ducs de Palma" a un cèntric carrer de la ciutat i demanava a Urdangarin que renunciés a utilitzar el títol.

Fa dos anys, la Casa del Rei va explicar que el trasllat a Washington del 2009 no era aliè als consells de l'assessor legal extern d'aquesta institució perquè Urdangarin es desvinculés definitivament d'unes activitats no apropiades per a un membre de la Família Reial.

Pocs dies abans de la seva imputació, al desembre del 2011, el rei Joan Carles va apartar de tota activitat oficial el seu gendre per la seva conducta no exemplar i en el missatge de Nadal d'aquell any recordava que "la justícia és igual per a tothom", un lema que va esmentar també el jutge José Castro en argumentar la necessitat d'imputar la infanta Cristina.

L'últim acte públic oficial en el qual va participar el matrimoni va ser la cerimònia de la Festa Nacional del 12 d'octubre del 2011 i, just un any més tard, la Casa del Rei va escenificar el seu nou criteri de limitar aquesta celebració al "nucli central" de la Família Reial -els Reis i els Prínceps-, si bé la infanta Elena hi va tornar a assistir el 2013.

Durant aquest llarg via crucis, la Reina Sofia ha mostrat públicament un suport familiar sense fissures a la seva filla i el seu gendre i també ho ha fet Elena, qui els va acompanyar en la visita que tots dos van fer al Rei a l'hospital al novembre del 2012, en plena efervescència del cas Nóos.

La infanta Cristina va demanar permís al seu pare perquè el seu marit l'acompanyés en aquella visita, que va generar interpretacions errònies sobre un suposat canvi en el criteri de la Casa del Rei en relació amb Urdangarin, així com nombrosos comentaris sobre el detall que el rei Felip i Letizia preferissin no coincidir amb ell en cap moment davant les càmeres.

La tenacitat i la fortalesa de caràcter de la infanta també va quedar de relleu en els mesos següents davant innombrables rumors sobre el seu futur familiar, mentre la infanta Cristina i el seu marit afrontaven un intens setge informatiu diari front al conegut com a "palauet" de Pedralbes, a Barcelona, posat a la venda per pagar la fiança imposada pel jutge.

Finalment, la infanta va traslladar a l'estiu la seva residència a Ginebra, on coordina els programes de la Fundació la Caixa amb agències de l'ONU, i des d'allà es va desplaçar el passat 8 de febrer a Palma per acudir davant del jutge, una escena que va donar la volta al món i que, malgrat la immensa expectació mediàtica i social que la va envoltar, no li va fer perdre la serenitat ni el seu educat somriure.

L'acte dictat avui pel jutge Castro, amb el qual confirma la seva decisió de portar-la a judici, enfronta la infanta Cristina a la temuda imatge de veure's asseguda al banc dels acusats i marca l'inici d'un camí sense retorn, en què referma el debat sobre si hauria de renunciar als seus drets dinàstics.

Ara, la sort ha estat tirada i la infanta, que durant aquest calvari ha passat de filla a germana del Rei, no pot més que esperar el desenllaç d'un judici davant el qual el seu germà, en el ja històric discurs de proclamació, va subratllar contundent que la Corona ha de "vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent".