El ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, un home que en alguns desperta odi i en altres admiració i respecte, ha posat el seu segell a l'acord assolit per l'eurozona amb Grècia, amb el qual ha completat un capítol més d'una llarga carrera política. El maneig de la crisi grega ha acabat de definir el perfil de Schäuble tant per als seus seguidors com per als seus detractors. Els primers l'han vist com el ?guardià de l'austeritat, ferm en la decisió de no cedir davant el que consideren principis innegociables. Els segons, com va assenyalar ahir mateix l'eurodiputat alemany dels Verds Reinhardt Bütikofer, veuen en Schäuble la reaparició de la cara de «l'alemany sense cor, odiós i dominant».
Tots tenen en ment que va posar sobre la taula de negociacions l'opció del «Grexit», irritant fins i tot a diputats de l'actual coalició de govern. La figura de Schäuble ha polaritzat gairebé des del començament de la seva vida política, en bona part per la claredat de les seves posicions i també per la contundència retòrica amb què les defensa. Va arribar al Ministeri de Finances en un moment de la seva carrera en el qual, com ell mateix va dir en assumir la cartera el 2009, amb 67 anys, podia prescindir de certes consideracions, ja que ja no havia d'aspirar a res. En realitat, des que va arribar al Bundestag el 1972, Schäuble ha aspirat a ?gairebé tot en la vida política alemanya i l'únic que se li ha resistit ha estat la Cancelleria. Va ser ministre de la Cancelleria i ministre de l'Interior durant el Govern de Helmut Kohl, i cap del grup parlamentari conjunt de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la seva ala bavaresa, la Unió Socialcristiana (CSU). El 1990 va ser víctima d'un atemptat en un míting del seu partit, quan un alienat li va disparar dos trets que el van deixar postrat en cadira de rodes. Entre els títols que solen atorgar-hi, hi ha el d'arquitecte de la reunificació alemanya, per haver negociat amb l'últim govern de l'extinta República Democràtica d'Alemanya (RDA) el tractat de la unitat, per encàrrec de Kohl. Molts fins i tot atribueixen el canvi de la capital de Bonn a Berlín a un discurs que va pronunciar al Bundestag, amb el qual va convèncer els indecisos en el debat parlamentari.
Tractat de Maastrich
Des del grup parlamentari conservador, va ser a més un dels impulsors dels criteris d'estabilitat del Tractat de Maastrich i de la prohibició de la mutualització del deute. Després de la derrota de Kohl en les generals de 1998, Schäuble va passar a ser cap del partit, però l'escàndol de la comptabilitat paral·lela de la CDU va obligar a cedir el lideratge de la formació a Angela Merkel el 1999.
Considerat sovint com el dofí de Kohl, hi ha consens en què, de no haver estat per aquest escàndol, el seu camí cap a la Cancelleria hauria estat imparable. El 2005, quan Merkel va arribar a la Cancelleria, va quedar clar que Schäuble encara tenia una carrera política per davant quan va assumir el càrrec de ministre d'Interior.
El 2009, en el segon Govern de Merkel, va assumir la cartera de Finances i va ser allà on es va convertir en el guardià de l'austeritat.
