El devastador huracà Katrina va causar la mort de 1.833 persones i va canviar per sempre les vides de més d'un milió, els supervivents d'una catàstrofe que deu anys després recorden amb angoixa i dolor. Ningú estava preparat per a una cosa així. Això és el primer que s'afanyen a afirmar totes les persones entrevistades que van viure el caos i la desesperació posteriors a l'arribada del Katrina a Nova Orleans, a l'estat de Louisiana, al sud dels Estats Units, el 29 d'agost de 2005 i la posterior inundació de la ciutat després que es desbordessin els dics.

"Nosaltres vam deixar la nostra casa i ens vam refugiar en la d'un amic al barri francès, una zona més alta. Havíem comprat llaunes de conserva per quedar-nos allà, però quan vam veure que tallaven l'aigua vam saber que la cosa es posava molt lletja i vam començar a buscar una manera de sortir de la ciutat", explica José Torres-Tama.

Aquest artista equatorià, que es va criar a Nova York i fa més de 30 anys que viu a The big easy, com es coneix Nova Orleans, va ser una de les desenes de milers de persones que no van fugir el dia 28, bé perquè van creure que estaven més segures a la ciutat o per no tenir vehicle propi en un moment en què els de lloguer es van esgotar immediatament i el transport públic no va saber respondre a les necessitats.

"Ens vam assabentar que vindrien uns autobusos privats a buscar turistes als hotels i vam anar cap allà a intentar-ho. Al final, aquests autobusos mai van arribar però vam aconseguir marxar en un "pirata" que ens va deixar a l'aeroport de Baton Rouge" , la capital de Louisiana, explica Torres-Tama.

Altres desenes de milers de persones van quedar atrapades durant dies en una Nova Orleans arrasada, inundada i en el caos, on a pocs carrers d'on suraven cadàvers a l'aigua se succeïen els saquejos i la violència davant el buit de poder i control a la ciutat.

La barcelonina Lourdes Muñoz Santamaría, diputada socialista al Congrés, va viure en carn pròpia els dies més durs de la catàstrofe i va ser una de les desenes de milers de persones que van acabar convivint en pèssimes condicions i durant dies en uns refugis que van quedar desbordats.

"En teoria anàvem al refugi perquè ens repartissin en autobusos i ens evacuessin, però vam acabar quedant-nos-hi diversos dies. Vam ser els primers a arribar al que es va instal·lar al Centre de Convencions i de seguida ens vam reunir allà més de 10.000 persones", explica Muñoz des de Barcelona.

"No hi havia seguretat, ni organització, ni teníem on dormir ni on anar al lavabo. Faltaven aigua i menjar. Hi havia nadons, malalts i gent gran totalment desatesa. L'única cosa que va funcionar allà va ser l'autoorganització de la gent per recollir les escombraries i distribuir l'aigua", recorda.

Vols cancel·lats

La política espanyola, que estava de vacances als Estats Units amb el seu marit i el fill d'ell, hauria d'haver tornat a Espanya el dia 28 però tots els vols van quedar cancel·lats i els va ser impossible, com a tantes altres persones, fugir per carretera.

"Realment no sabíem què fer. Molts dels que van morir van quedar atrapats a les autopistes. I encara sort que no vam anar al Superdome, l'estadi i primer gran refugi que es va habilitar el dia abans del Katrina. Allà es van viure situacions terribles, amb inundacions, acumulació d'escombraries i inseguretat", relata.

Els dies posteriors a l'huracà també van ser molt durs per als que van aconseguir escapar de la ciutat el dia abans. L'hondurenya Rosa Piñeda Pagán, que tenia llavors 75 anys, va poder fugir en cotxe amb un familiar, però va haver de sortir sense mirar enrere d'una casa a la qual mai va poder tornar.

"El primer que em va dir la meva àvia és "vés a casa meva a buscar les meves sabates i la meva roba"". Però poc vam poder salvar quan hi vam anar setmanes després de la catàstrofe: la casa estava inundada i inhabitable, i tot el que hi havia dins estava cobert per una espessa capa de floridura", explica des de Nova Orleans Jennifer Pagán.

La seva àvia, part dels més d'un milió de desplaçats que va deixar la catàstrofe, va haver de passar més d'un mes a la casa d'una família de Baton Rouge amb què els seus parents van contactar a través d'una església. Rosa Piñeda, com la gran majoria dels seus veïns, mai va poder tornar al seu barri i, segons relata la seva néta, el pòsit de la catàstrofe i la vida suburbana fora de la seva estimada Nova Orleans, on anava a tot arreu amb la seva bicicleta, li va anar minvant la salut fins que va morir.

Començar de zero

"Algunes de les poblacions més denses van quedar inundades completament, no hi havia un lloc on tornar per a moltes persones. Haurien d'haver anat a altres barris, més cars, i per això, molts dels desplaçats van decidir que, abocats a començar de zero de totes maneres, era més fàcil quedar-se als llocs a on se'ls va evacuar", explica Laura Lein, professora especialitzada en l'estudi de llars pobres de la Universitat de Michigan.

"Hi va haver desplaçats per tot el país, molts van anar primer a estats veïns com Texas, però van acabar reconstruint la seva vida en altres llocs de la nació on tenien familiars o amics", afegeix.

El Katrina, la catàstrofe natural més costosa de la història del país i el pitjor huracà en gairebé un segle, va obligar no només a reconstruir l'emblemàtica Nova Orleans, sinó que va forçar desenes de milers de persones a començar una nova vida sense haver tingut temps de dir adéu a l'anterior.