Les Torres Bessones estan cada vegada més lluny d'Europa

i Síria, els dos països sobre els quals estén els seus territoris el "califat" de l'autodenominat Estat Islàmic (EI). I en el seu comunicat

de reclamació d'autoria, el mateix

EI, que és objecte de bombardejos occidentals i russos a Síria i a l'Iraq, va afegir un matís revelador per a justificar la massacre de l'auditori parisenc: en ell es congregaven "Apòstates" per celebrar un concert "Amoral i de disbauxa".

Entre aquestes dues coordenades, la geopolítica i la moral -d'inspiració salafista dictatorial-es mouen uns atemptats que han

posat de manifest la distància conceptual que separa atacs com els de l'11-S nord-americà o l'11-M madrileny dels parisencs de divendres o del seu precedent immediat, la massacre de gener a la redacció de "Charlie Hebdo".

Per descomptat, totes aquestes massacres, com les que diàriament es perpetren en nombrosospaïsos islàmics, tenen un denominador comú: el nul respecte per la vida humana, sacrificada a l'ara del fanatisme. Però més enllà d'aquesta irrenunciable consideració prèvia, cal ressaltar que els atemptats de Nova York o Madrid responien al clàssic esquema terrorista, que Espanya ha conegut tan bé per mà etarra, de "llança la bomba a la casa aliena i després desapareix". Si és possible, en l'espessor. Si no ho és, rumb al paradís, com va ser el cas dels saudites de l'11-S, impossibilitats per a la fugida pel mateix mètode escollit per atemptar.

No obstant això, els atemptats parisencs, molt en particular els de divendres, es basen en un altre esquema operatiu, que els aproxima als de Bombai de 2008: grups terroristes es despleguen en un territori que coneixen bé, perquè és casa pròpia, per, al llarg d'hores sembrar, preferentment a trets, les majors dosis possibles de mort i pànic entre persones que, d'altra banda, són els seus conciutadans. La bomba, en forma de suïcida cinturó d'explosius, arribarà quan la boja carrera no doni més de si i coronarà el macabre recorregut amb una sagnant traca final i la recompensa del paradís per al màrtir. De fet, és la primera vegada que a França es produeixen atemptats suïcides i aquest detall, sumat al fet que els terroristes parlaven el perfecte francès que correspon a un ciutadà de França o Bèlgica, està causant especial preocupació en una societat francesa a la qual no se li escapa que la seva ja vella fractura social està arribant a cotes alarmants.

La resposta del president Hollande, recolzat per la cancellera Merkel, davant dels atemptats ha estat declarar la guerra a l'Estat Islàmic, que era el previsible, que s'esperava i, molt possiblement, l'únic que li quedava per fer. És clar que la conseqüència immediata dels atemptats de divendres serà una intensificació de la lluita contra els jihadistes de l'aparent "califat", tant a Síria com a Iraq. Amb la inestimable col·laboració terrestre dels kurds, que estan a punt de tallar la principal línia de comunicació entre l'àrea iraquiana i l'àrea siriana del territori controlat per l'Estat Islàmic, els bombardejos reforçats haurien de donar un resultat adequat a les expectatives que es posin en ells. Sobretot quan Turquia, seriosament preocupada pels èxits kurds, ha anunciat l'imminent desplegament de 12.000 soldats i quan la decisiva intervenció russa a Síria no pot sinó restablir la salut del dictador Assad, fins fa res molt debilitat.

Imaginem, doncs, que gràcies a una reforçada implicació europea en el seu conflicte civil, Síria es recondueix cap a la pau, el que, d'altra banda, permetria donar una sortida al carreró sense sortida en el qual es troba la UE arran de la crisi dels refugiats, en la seva major part, per cert, sirians i iraquians. Imaginem, a més, que cap dels diversos interessos en aparença no governamentals -la Intel·ligència, indústria de l'armament, lobbies de diferent classe i condició- que han portat al cautelós Obama, i ara a Europa, a involucrar-se a fons en Orient Mitjà, s'oposés a acceptar que s'afeblís el gihadisme fins al punt de quedar-se sense enemic. Potser perquè haguessin trobat el seu recanvi. Està permès imaginar tot això i molt més, ja que es tracta només d'una crossa retòrica.

Doncs bé, França, com altres diversos països europeus i com a bona part del món islàmic, continuaria tenint un seriós problema. Se'ls pot anomenar "llops solitaris"

o se'ls pot acusar de ser "jihadistes retornats" fora de control, però la realitat, un cop separats de la situació geopolítica a la qual ara se'ls vincula, és que seguirien sent ciutadans disposats a matar als seus conciutadans en nom d'una idea, religiosa en aquest cas. Com altres

ho van fer en altres temps, i en aquestes mateixes terres, en nom de la tradició, la raça, la classe o la religió.

Aquesta propensió a matar al veí en nom d'una idea es diu conflicte civil, per dir-ho suaument, ara que encara es troba en fase embrionària. I potser fos útil que Hollande, com Merkel, i com la resta dels seus aliats, dediquessin una part del seu temps, si més no entre bombardeig i bombardeig,

a pensar com estroncar la fractura social que l'alimenta. Altrament, quan es despertessin, descobririen que el dinosaure encara esta allà. Famèlic.