Ha estat potser una de les eleccions més disputades i llargues de la història de l'Argentina, l'única que ha portat en els seus més de vint anys de democràcia a una segona volta entre dos candidats, i que a darrera hora va donar la victòria a Mauricio Macri (Cambiemos), president per una ajustada victòria: va guanyar amb el 51,4% contra el 48,6% de Daniel Scioli (Frente para la Victoria). Aquest és el panorama d'una presindencia el desafiament de la qual serà fer front a la crisi econòmica que viu el país en un ja anunciat "pacte de governabilitat" amb el qual el nou president electe inicia el seu mandat.

Van ser hores de tensió que van mantenir els argentins en suspens. La paritat dels pocs punts que es portaven un i altre candidat a la primera volta, i l'escassa fiabilitat de les enquestes creava la incertesa sobre qui aconseguiria fer-se amb la majoria dels vots.

Mentre en els búnquers de campanya de Scioli els seus seguidors tallaven claus amb les dents, al búnquer de Macri ja celebraven des del tancament dels col·legis la tendència de les enquestes a peu d'urna, que ja el donaven com a clar guanyador de la contesa. No hi havia militants en el búnquer del sciolisme, només periodistes, mentre que en el de la coalició Cambiemos semblava haver-se convocat una festa amb càntics i música. Concloïen així dotze anys de kirchnerisme amb la derrota del seu candidat i una divisió interna en el peronisme.

Macri semblava distès. Les enquestes li donaven un clar avantatge des de feia dies. Al matí va jugar un partit de futbol amb els seus afins més propers, va votar al barri de Palerm, d'on és veí, i va penjar a les xarxes socials la foto d'ell amb la seva família a la qual va titular "esperant". Van ser unes eleccions sense incidents, sense denúncies de frau i que es van viure en un marc de pau social i festa de la democràcia.

La principal ruptura es va iniciar en el debat televisiu que van protagonitzar els dos candidats a la televisió oberta. Un debat en el qual cap dels dos va semblar vencedor però que va generar una ona expansiva interna que quedaria latent i que, arribat el moment de les urnes, va resultar decisiva. Scioli es mostrava nerviós davant d'un Macri decidit a prendre-li la butaca de la Casa Rosada. Les campanyes també van tenir importància. La de Scioli va apuntar a la crítica, la de Macri a la construcció d'una nova Argentina. Fets que van anar sumant un perfil negatiu de Scioli contra un positiu de Macri. La gent va votar un canvi. Una ruptura del model "K" que fos desiciva.

Assumida la victòria de Macri, l'únic dubte que quedava per resoldre era quina distància aconseguia respecte el seu rival. El marge va ser mínim. El kirchnerisme va perdre, però va resistir amb força després d'una llarga temporada al Govern. Tant Macri com la seva vicepresidenta, Gabriela Michetti, van llançar missatges d'unió als que no els havien votat. "Moltes llars humils estan preocupades. Vull dir-los que no tenen res a témer", va assegurar Michetti. "Els demano als que no ens han votat que se sumin a aquest canvi. Aquesta Argentina no serà fruit d'un il·luminat que té totes les solucions. Això no existeix. La meva tasca és ajudar-los a trobar el camí", va assegurar Macri

Amb un congrés sense majoria per a cap dels partits, Mauricio Macri haurà de buscar el consens per a cada iniciativa. Encara que la era "K" arribi al seu final, els comicis demostren que el peronisme seguirà sent un llibre obert a l'Argentina. La columna vertebral del moviment social amb el qual el nou presindent haurà d'aconseguir un acord si vol governar i portar a bon port els seus projectes. Una recerca de pactes que ha d'iniciar en el seu propi partit, ja que Cambiemos és la reunió de moltes veus. Algunes d'elles representen tendències polítiques que han estat estructurals, com la de la Unión Cívica Radical, partit que ha arribat a la presidència dues vegades en l'últim període democràtic.

El desafiament per a Macri serà superar la ratxa de fracassos de governs no peronistes que assumeixen la butaca de la Casa Rosada. El peronisme seguirà sent fort on sempre ho ha estat, en els sindicats i en les agrupacions socials dels sectors menys afavorits. Així va succeir amb Raúl Alfonsín, president per la Unión Cívica Radical, a qui els saquejos i el procés hiperinflacionari de 1989 van obligar a lliurar el comandament de forma anticipada. El mateix va passar amb Fermando de la Rúa, qui es va veure destituït pels excessos produïts el 2001 a conseqüència del "corralito" financer.