L'elecció de Donald Trump no es pot entendre si no es té en compte la irrupció de l'odi -un odi cec, incendiari, destructiu- com a element indissoluble del debat polític, i no només als Estats Units sinó a Europa i també a Espanya. Aquí, entre nosaltres, l'esperit de la Transició va aconseguir diluir l'odi, però en aquests últims anys, just quan s'està posant en solfa el règim del 78, l'odi està sortint a la llum amb una fúria inusitada. L'altre dia vaig veure una entrevista amb el Gran Wyoming a la televisió. Tota l'entrevista destil·lava odi, un odi tan tòxic com el verí d'una serp cascavell. I el pitjor de tot eren les mentides i manipulacions, totes tan desvergonyides com les de Donald Trump. En un moment donat, Wyoming fins i tot va arribar a dir que «el PP genera mort», així tal qual, però l'entrevistador ho va deixar passar tan tranquil i ningú es va atrevir a desmentir-ho. Fins i tot hi va haver rialletes i gestos d'aprovació al plató. I això que Wyoming és ric, té una xicota maca i fa el que li dóna la gana. Si això és així, imaginin l'odi que sentirà un granger de Virgínia de l'Oest que pesa 128 quilos i té una dona que en pesa 153, i a més ha de sobreviure amb mil dòlars al mes en un poble on no hi ha ni supermercats ni ?boti?gues perquè totes han tancat.

Tot d'una el món s'ha convertit en un lloc molt complex i tots tenim l'estranya sensació de viure a la intempèrie. I a més, cada vegada hi ha més gent incapaç d'acceptar qualsevol classe de frustració, per petita que sigui, igual que els adolescents enganxats al mòbil i al seu compte d'Instagram. I pitjor encara, milions de persones no saben distingir ja la veritat de la mentida perquè han après a viure molt més a gust envoltats de mentides. I si a això sumem la desaparició d'un estil de vida que crèiem inamovible, que està sent substituït per alguna cosa que encara no sabem molt bé què pot ser, la sensació de desconcert, de ràbia i de simple bogeria s'està estenent per molts llocs que fins ara semblaven fora de perill.

Als Estats Units, Donald Trump ha construït un discurs que afalaga les oïdes de molta gent que menysprea els poderosos i que no té cap confiança en les institucions. I aquest discurs de bocamoll sona a veritable quan es compara amb la insipidesa impregnada de superioritat moral de l'omnipresent «correcció política». Fa vuit anys, el discurs d'Obama era un discurs políticament correcte, és clar que sí, però almenys estava inflamat per una eloqüència shakespeariana que podia exhibir el mateix Obama com a exemple del que deia. En canvi, Hillary Clinton és un robot que repeteix missatges sense vida que ningú es pot creure si no està ja prèviament convençut. Davant l'odi i la xerrameca de Trump no hi ha hagut res més que frígides frases fetes i anodins llocs comuns. I així estem: cada dia que passa anem retrocedint més cap als fatídics anys 30. Mal assumpte, sí, mal assumpte.