n La trajectòria personal i política de Fidel Alejandro Castro Ruz (Birán, Holguín, 1926) s'estén de tal manera que quan va néixer el seu país era una república en mans d'oligarques, va passar després a ser una dictadura protegida pels Estats Units i ara és un règim d'inspiració comunista que, després de més de mig segle de pugna amb el país que és emblema del capitalisme, ha aconseguit reconduir la seva relació amb aquest.
La de Castro és una de les biografies més riques del segle XX. Si bé la seva influència més enllà de Cuba mai va aconseguir superar la caiguda del comunisme soviètic, la seva obra encara perviu com una de les icones dels moviments revolucionaris del segle passat. Castro és vist com un heroi per molts dels cubans. Molts altres, a l'illa i fora d'aquesta, consideren que el seu no ha estat més que un exercici despòtic del poder.
Castro va néixer en el si d'un matrimoni humil, format per Ángel Castro Arguiz, un emigrant gallec que va aconseguir fer fortuna a l'illa, i Lina Ruz González, descendent d'una família canària i que treballava a la finca d'ell. La seva educació va estar marcada per la severitat del seu pare i les creences religioses de la seva mare, el que el va portar a estudiar a diverses institucions dels jesuïtes a Santiago de Cuba i l'Havana.
El 1945 va ingressar a la Universitat per estudiar Dret i Ciències Socials, un període marcat per l'efervescència política de Cuba. El 1947, va prendre part en accions fallides per enderrocar al dictador Rafael Trujillo i tres anys més tard va obtenir el seu títol universitari en Dret. Castro anava consolidant a poc a poc el seu «corpus» ideològic, un conjunt d'idees que fusionava Marx i Lenin amb l'heroi de la independència, José Martí i que l'impulsarien a prendre part, el 1953, en l'assalt de la caserna Moncada.
La revolució
L'atac contra el règim de Fulgencio Batista, un militar cubà que actuava amb la protecció dels Estats Units, no va aconseguir el seu propòsit. Castro va ser empresonat, però el 1955, amb la influència de la seva mare, que tenia accés directe a la primera dama cubana, va ser indultat.
No obstant això, el 1959 la Revolució triomfa i Castro fa la seva entrada triomfal a l'Havana acompanyat del seu germà Raúl i d'Ernesto Ché Guevara. A partir d'aquí, comença el govern del Partit Comunista, l'únic permès a l'illa des de llavors. Les expropiacions a béns, terres i empreses gestionades per nord-americans l'enfronta a Washington, que decreta el bloqueig sobre l'illa. L'embargament marcarà la vida dels cubans i portarà el castrisme a enfortir els seus vincles amb l'URSS.
D'aquí en endavant, arriben esdeveniments que consoliden el poder de Castro. La fallida invasió de Badia de Cochinos per part d'exiliats cubans amb el suport dels EUA i la crisi dels míssils permeten a Castro mantenir l'«statu quo» sobre l'illa. Washington seguirà buscant derrocar-lo, però amb menys convicció. Moscou converteix l'Havana en soci estratègic.
Paral·lelament, la imatge internacional de Castro com a inspirador de moviments revolucionaris en països en vies de desenvolupament, com els denominats «no alineats» en els anys 60 i 70, l'ajuda a consolidar la seva figura, convertida ja en icònica.
De portes endins, però, sorgeixen les primeres veus crítiques amb la seva gestió. Dissidències que seran reprimides de manera contundent i que porten molts cubans a exiliar-se a Miami.
Els seus partidaris lloen l'enfortiment de l'economia cubana i el desenvolupament de l'educació i la sanitat; els seus detractors critiquen les vulneracions de drets humans i la falta de democràcia i llibertats en un país on el Partit Comunista, a través dels Comitès de Defensa de la Revolució, es recolza en els seus propis ciutadans per delatar i arraconar a qui no participi dels idearis castristes.
La caiguda de la Unió Soviètica el 1991 va portar al col·lapse l'economia cubana, que va trigar anys a sortir de la crisi. Castro, cada vegada més debilitat físicament, va cedir el lideratge al seu germà Raúl el 2006. Un període, l'actual, en què el restabliment de relacions amb els EUA es concep com un pas en el que els experts han denominat una transició de Cuba al model xinès: obertura econòmica sense deixar de controlar els ressorts polítics.
Més enllà de la biografia política, Castro era definit pels que el coneixien com un treballador incansable, capaç de reunir els seus col·laboradors a altes hores de la nit. Conversar i debatre eren dues de les seves passions, com va remarcar el seu amic Gabriel García Márquez. Altres veus, com la del seu exguardaespatlles Juan Reynaldo Sánchez, el van assenyalar com un amant del luxe que ha privat al seu poble de moltes necessitats bàsiques.
Ara, Cuba s'acosta a l'era del poscastrisme en un país on el mandat del seu germà Raúl, hereu i continuador de l'únic règim comunista d'Occident però amb una empremta reformista, té data de caducitat. Així, Raúl Castro hauria de deixar la presidència de Cuba el 2018, després d'haver estat reelegit per a un segon mandat de cinc anys al febrer del 2013.
D'aquesta manera, segueix sense aclarir-se la incògnita sobre si les noves generacions de dirigents poden garantir el futur de la Revolució i del longeu règim que va començar el 1959 en un país que té en l'envelliment poblacional un dels seus principals reptes i on, actualment, cada cop més molts joves del país es distancien de la política i només pensen a emigrar per trobar un millor futur.
