Donald Trump va fer la setmana passada la seva primera gira internacional. El llarg viatge el va portar a l'Aràbia Saudita, Jerusalem i Roma, territoris radiants de les tres grans religions monoteistes des dels que qualsevol creient se sentiria més a prop del cel. Una sensació que fins i tot per a l'actual president dels Estats Units, tebi en matèria religiosa, hauria de resultar reconfortant. Perquè milers de quilòmetres enrere va deixar un infern polític que, tot just quatre mesos després de la seva presa de possessió, l'està fent contemplar els contorns del precipici en el qual pot acabar el seu mandat.
Rússia segueix sent el teló de fons sobre el qual es desplega una trama que acaba d'oferir els que sens dubte són els quinze dies més horribles de la carrera de Trump. L'última escena va arribar a l'inici de la seva gira. Mentre l'Air Force One volava cap a Aràbia, The New York Times va divulgar una nova revelació: durant la seva reunió del dia 10 amb el ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Trump li va assegurar que havia cessat el director de l'FBI, James Comey, perquè «està boig» i el sotmetia a «una gran pressió amb Rússia». Afirmació que, entre altres coses, contradeia la versió oficial sobre el cessament, atribuït a la necessitat de restaurar la confiança en l'FBI, danyada, segons Trump, per la mala gestió de les indagacions sobre l'ús imprudent del seu correu electrònic privat per part de Hillary Clinton quan era secretària d'Estat.
En aquesta escena de sofà amb Lavrov es resumeixen tots els ingredients del malson. Primer, un individu llengut i jactanciós, incapaç de percebre la diferència entre la presidència dels EUA, obligada a superar un complex entramat de contrapoders autònoms, i la d'alguns consells d'administració on la voluntat del patró és llei. Segon, una sorprenent recerca de complicitat amb la sancionada Rússia, potència que està molt lluny de ser aliada dels EUA. Tercer, una Casa Blanca infestada de filtracions, i clarament amb l'enemic a dins. Temible enemic, ja que l'encapçalen instàncies com la CIA o l'FBI. Quart, una premsa hostil a Trump des que al juny de 2015 va anunciar la seva entrada a la carrera presidencial. Premsa a la qual el magnat ha declarat la guerra, igual que a les agències d'intel·ligència.
La destitució de Comey va ser el toc d'alerta que va obrir les portes de l'infern i està sent el principal combustible de les seves calderes. Una decisió errònia que ha permès als enemics de Trump pronunciar les paraules màgiques «obstrucció a la justícia», amb les quals, per felicitat dels que somien amb un impeachment, s'ha convocat l'espectre del dimitit Nixon (1974). A l'octubre de 1973, Nixon va destituir el fiscal especial que investigava el Watergate, Archibald Cox, el que va provocar la dimissió del fiscal general i del seu adjunt, situant Nixon en el corredor de la seva mort política.
La veritat és que la llei estableix que, tot i que el mandat del director de l'FBI és de deu anys -el de Comey acabava el 2023-, el president té la potestat de cessar-lo. Però també és fonament de justícia que ni tan sols l'inquilí de la Casa Blanca pot desfer-se de qui l'està investigant. Són moltes les veus que atribueixen aquest moviment en fals al consell del gendre del magnat, Jared Kushner, tan inexpert com ell en política. Kushner s'hauria imposat a l'opinió de l'avui disminuït estrateg de la presidència, l'agitador mediàtic Steve Bannon.
Comey, que va ser fiscal general adjunt de Bush (2003-2005), va prestar serveis decisius a Trump en campanya. Va ser ell qui va dirigir la clausurada investigació sobre els correus de Clinton i va ser el seu anunci que tornava a obrir-la, pocs dies abans de les eleccions, el que segons els demòcrates va inclinar la balança de les urnes cap a Trump. Però ara Comey jugava amb un altre objectiu, la coneguda com a trama russa: la ingerència de Moscou en les eleccions i els contactes de l'equip de campanya de Trump amb Moscou.
Les investigacions de Comey el van portar a caçar una peça més gran: el conseller de Seguretat Nacional, general Mike Flynn, obligat a dimitir el passat 13 de febrer, tot just 20 dies després de ser nomenat. L'FBI havia descobert que Flynn, els vincles del qual amb Putin eren notoris, havia negociat en secret amb l'ambaixador rus als Estats Units a finals de desembre, un mes abans de l'arribada de Trump a la Casa Blanca, quelcom que és totalment il·legal. Després de la seva dimissió s'ha sabut que va exercir de consultor i va cobrar del Kremlin en secret i, cirereta del pastís, la fiscal general adjunta d'Obama, Sally Yates, va declarar al Senat el passat dia 8 que va advertir a Trump que Flynn era un molt possible objectiu d'extorsió del Kremlin. L'endemà va caure Comey.
Dues dures revelacions
Entre les revelacions d'aquests dies d'infern n'hi ha dues, servides per The New York Times, que han colpejat Trump molt durament. Les dues estan relacionades amb pressions del magnat cap a Comey durant una reunió a la Casa Blanca l'endemà de la renúncia de Flynn. Divendres 12, el diari va revelar que Trump va demanar lleialtat al director de l'FBI i aquest es va limitar a oferir-li honradesa. Quatre dies més tard, el rotatiu va pujar l'aposta: a la mateixa cita, el magnat va demanar a Comey que deixés d'investigar Flynn perquè és «un bon home». Comey es va limitar, pel que sembla, a concedir que sí, que Flynn no és mala persona.
