Com el jazz que porta a la sang, Ricard Gili es reinventa cada nit que surt a l'escenari la Locomotora Negra, una banda de referència a Catalunya.

Onze discos publicats i divuit músics amb més de tres dècades als escenaris. Com es porta una banda tan gran durant tants anys?

La Locomotora Negra no és una orquestra de professionals de la música. Per tant, hem hagut de compaginar i trobar l'equilibri entre les exigències pròpies del funcionament del grup i les obligacions i condicionants de la vida laboral i familiar de cadascú. Això ho hem fet tradicionalment amb una assemblea anual on es fixen els mínims de disponibilitat que cal concedir a l'orquestra. Això ha funcionat durant més de quaranta anys i segueix funcionant bé. La base del funcionament del grup està en una afició compartida pel jazz clàssic i uns lligams d'amistat que ens uneixen i ens han permès superar els entrebancs que han anat sorgint al llarg del camí.

Són una de les bandes de jazz catalanes més veteranes. El jazz envellit té més bon gust?

Si conservant l'entusiasme de la nostra joventut sabem incorporar a la música l'experiència i la maduresa que ens han donat els anys, el resultat, lògicament, ha de ser millor. Però, cal no deixar-se portar per la rutina, tenir un esperit de superació constant i saber donar sortida als sediments que donen les experiències viscudes.

Diuen que el jazz es reinventa cada nit als escenaris. El jazz és indefinible?

Com tot en aquest món, el jazz ha de ser i és definible. El que passa és que, per fer cabre dins l'etiqueta del jazz propostes més o menys experimentals, el concepte s'ha diluït i ningú s'atreveix a definir-lo. Però que quedi molt clar: el jazz és la música creada i desenvolupada pels negres nord-americans com a comunitat cultural i respon a unes característiques musicals ben precises com són una tècnica instrumental que fa cantar els instruments i una pulsació rítmica específica, el swing. Una altra cosa -i aquesta és una de les meravelles d'aquesta música- és que la llibertat interpretativa que permet el jazz fa que cada interpretació d'un tema pugui ser diferent en cada actuació, però movent-se, això sí, dintre d'uns paràmetres .

El jazz és improvisació i estil de vida. Improvisen més en la vida o a l'escenari?

El jazz és com la vida. Un sense adonar-se'n i sobre la marxa va improvisant en funció dels impulsos interns i dels condicionants externs. Hi ha músics que, per caràcter, són més improvisadors que altres i hi ha orquestres, temes o arranjaments que es presten més a la improvisació que d'altres.

En què es diferencia el jazz negre amb la resta del jazz?

Tot el jazz autèntic és en certa manera negre perquè respon a les característiques musicals creades pels negres americans. Una altra cosa és que músics procedents d'altres cultures hagin après aquesta música com qui aprèn un idioma que no és el propi i en donin la seva versió, fins i tot que hi aportin un perfum personal. Que creïn un estil propi però totalment fidel als conceptes musicals introduïts pels negres nord-americans.

El món del jazz està ple de llegendes. A què es deu?

El jazz, com a música de creació popular absolutament vinculada a les vivències d'una comunitat, s'ha alimentat de totes les històries personals i col·lectives, divertides i sucoses, d'aquesta comunitat. A partir d'aquí, en el jazz les llegendes han sorgit com bolets: algunes properes a la realitat i altres absolutament fantasioses.

Al llarg de la seva història han acompanyat músics com Bill Coleman, Benny Waters i Gene "Mighty Flea" Conners, "Wild" Bill Davis, Harold Ashby o Willie Cook. De qui han après més?

Segurament, pels contactes més sovintejats i llargs, de qui hem après més ha estat del trombonista Gene Conners. Individualment, un dels nostres trombonistes, el Marc Trepat, es considera fill musical de Conners i és cert que aquesta patermitat és perfectament perceptible en el seu estil. Però, a més, a través de Gene Conners, vàrem poder rebre el missatge de primera mà d'un negre, com era ell, d'Alabama que ens va poder explicar i fer-nos entendre i compartir aquesta visió genuïna de la música de jazz.

Catalunya és des de fa temps un escenari vital per al jazz a Europa. Hi ha un jazz català?

Crec que és impossible parlar d'un jazz català com un estil propi. Ara bé, sí que és cert que a Catalunya hi ha molts bons músics i alguns d'ells amb personalitats molt acusades i amb reconeixement internacional.

Quins són els seus propers projectes?

El nostre proper projecte se centra en el Festival de Jazz de Barcelona, la propera tardor, en què presentarem un concert titulat Golden Standards basat en els temes estàndard de la gran època del jazz clàssic. Comptarem amb la col·laboració de les cantants ?Su?sana Sheiman, Gemma Abrié i Marina Tuset.