Qualsevol visita a París ha d'incloure necessàriament una passejada per algun dels seus coneguts cementiris. L'intrèpid viatger musical sabrà que al Père Lachaise hi ha una de les tombes més famoses de la història de la música rock. El món del rock, tan abonat a les mitomanies, té a la ciutat de la llum un dels seus destins més preuats. Deia Jordi Sierra i Fabra que la història tendeix a mitificar més els morts que els vius, i en tot cas el rock té una tendència innata a mitificar els seus propis màrtirs, els caiguts pel camí. Com va dir Mick Jagger, tot manllevant la frase a Truman Capote, la cosa és allò de «viu ràpid, mor jove i tindràs un cadàver ben bonic».

Aquest és exactament el cas de Jim Morrison, enterrat al famós cementari parisenc al costat de figures musicals de la talla de Maria Callas, Edith Piaff, Michel Petrucciani, Yves Montand, George Moustaki o el mateix Chopin, tombes que, precisament, Jim Morrison va visitar tot just una setmana abans de la seva mort.

La de Morrison és, podriem dir, una tomba «viva». Els milers de seguidors que la visiten cada any acostumen a deixar escrita alguna sentència demolidora (del tipus «this is the door to the end»), dipositar-hi flors o fer una copa a peu de tomba per a deixar-hi tot seguit, com a ofrena sagrada, l'ampolla buida o mig plena. És aquella, sens dubte, una de les tombes més famoses del món.

Jim Morrison va arribar a París a principis de l'any 1971. Probablement buscava aquella aurèola mítica que tant agrada els americans de la capital francesa. Morrison era músic de rock, certament, però també era un poeta: mentre a la Califòrnia daurada els hippies ocupaven els carrers i els surfers cantaven a les onades i la vida fàcil, Jim Morrison donava una volta a tot plegat amb lletres reflexives i profundes: Light My Fire o el llarg poema The End, per exemple, van saccejar la música idíl·lica que es torrava al sol.

Clar que Morrison també fugia dels nombrosos afers judicials que el perseguien al seu país, bé per temes relacionats amb les drogues com per l'escàndol públic amb que eren censurades les seves actuacions amb els Doors. La qüestió és que el King Lizzard (el Rei Sargantana) es va instal·lar amb al seva xicota Pamela al tercer pis del número 17 del carrer Beautreillis de París.

Però el cos de Jim Morrison ja arribava molt castigat a la capital francesa. I va ser el 3 de juliol de 1971 quan va patir un atac de cor a la banyera. Com sol passar en aquest casos, moria un músic i naixia un mite, amb tota la llegenda que l'ha acompanyat al llarg dels anys: hi ha qui diu que realment va simular la seva mort, hi ha que l'ha vist anys després, han aparegut gravacions amb la suposada veu del mite... En fi, la resposta al cementiri Père Lachaise de París, a la secció 6. Si hi van, li donin records.