«Amo» és un disc molt positiu. Per fer un bon disc no s'ha d'estar enfadat amb el món?
[Riu] No, no. No sé d'on surt això, però en absolut. És un mite que contamina totes les arts en general, perquè diuen el mateix de la pintura. Es pot compondre en estat de gràcia o en desamor i tristesa. Hi ha cançons que neixen d'una de les muses més importants, que s'anomena «telenotícies», i per això no cal estar cabrejat ni res. Només cal escoltar la notícia i voler apuntar-la i treballar.
Diu que està «Libre ya de amores»... com s'aconsegueix, això?
Jo no acostumo a solapar. Hi ha moments en què m'agafo un respir, un descans, i és quan quedo lliure de temors, no perseguit per res, que detecto que ja he solucionat les rèmores de les restes d'amor. I això em dóna molta alegria, em connecta amb el món.
Hi ha una cançó titulada «Sí se puede»... les victòries de Manuela Carmena i Ada Colau demostren que sí que es podia?
Sí, encara que no parla ben bé del mateix. No és el mateix «sí se puede». La cançó Sí se puede és una crítica ferotge contra el govern actual: clar que es poden fer les barbaritat que s'estan fent actualment. S'apunta al cec just enmig de l'ull, es retira la cadira al coix i es menteix a diari, i s'acusa al pobre de viure en pobresa i exhibir-la. Tot això s'està fent. D'aquí ve el «sí se puede», que no té a veure amb Podem ni amb el moviment que utilitza aquesta frase. De fet, aquesta cançó va néixer quan encara no havia sorgit el lema.
Confia, però, en Podem?
Sí que es pot, clar que es pot. El que estem vivint ara era molt esperat per tots, i m'incloc. Aquesta renovació de les esferes polítiques, aquesta obertura més enllà del bipartidisme... encara que fins ara no ha estat ben bé bipartidisme, perquè sembla que ens oblidem de la influència de CiU, Pujol el PNB... sempre hi ha hagut una petita ajuda als dos grans partits quan l'han necessitat. Però ara, per primer cop, partits que només existien a nivell local sorgeixen i prenen el poder. I a mi m'agrada veure com es preocupen els grans partits, que han perdut la seguretat i l'arrogància. Estan bastant «cagats» i amb raó, perquè això ja s'ha acabat. El millor de tot és que hauran de dialogar sí o sí amb els altres. Quan tens una majoria absoluta no governes per a la gent, sinó per a les idees del teu partit i prou. Per això hi ha d'haver pactes.
El diàleg també es pot aplicar a la situació de Catalunya?
El pròxim govern, sigui quin sigui, no tindrà més remei que reformar la Constitució. S'haurà de revisar tot, i no sé què passarà. Les enquestes per a la tendència independentista no són molt alentadores, però és un procés que ha pesat. Per això s'ha de fer una consulta, és un dret que s'ha d'exercir. I ara es tracta de Catalunya, però vés a saber per a qui serà en el futur. La Constitució s'ha de reformar. A mi, el que més em dol de tot plegat és el trencament que hi ha hagut dins la societat catalana, entre ella i també respecte la resta d'Espanya. És absurd, una situació desmesurada. En el fons hi ha una gran amargor que s'ha de resoldre, i ja veurem com es fa.
A «Respirar» parla de literatura, dels contes de les mil i una nits... s'ha plantejat recopilar en un llibre tots els seus escrits?
Escric molt: textos, cançons, articles... Cada dia de la meva vida faig dues coses per necessitat, que són respirar i escriure. A vegades no menjo, no dormo... però escriure sempre ho faig, des de petit. Tinc un munt de coses que estan per allà, però no sé quina serà la seva finalitat. Necessito temps per llegir, repassar, cribar...
En referència al títol del disc, «Amo»: què és el que més estima Miguel Bosé?
Com dic a la cançó «Amo», estimo el coneixement, el descobrir. Un dels meus trets identitaris més forts és la curiositat, la necessitat d'informació, de descobrir, de meravellar-se. Això ho tinc des de sempre. Jo he estat un nen molt feliç, perquè m'he refugiat en aquests móns i la resta ha desaparegut. Entre la lectura, les ciències i totes les activitats i necessitats que jo tenia, les aficions, etc, he tingut una vida amb molta autonomia i felicitat. Tot això està reflectit en la portada del disc: hi ha la biologia marina, l'arquitectura, l'aritmètica, la geometria... hi és tot el que m'interessa i m'estimo.
Les seves gires són un gran espectacle. Veig que l'austeritat no va amb vostè.
Saps què passa? Tinc la sort de tenir el públic americà, perquè a Espanya el públic s'ha reduït molt.
Culpa de les polítiques culturals?
Clar. En primer lloc, la pirateria: tenim la taxa més alta d'Europa i una de les més altes del món. Això ja va ser un gran pal. Després va venir el 21% d'IVA cultural, la crisi...
No tots els músics poden fer un espectacle com el seu.
La idea és una, i les idees són barates. Quan no tens idees és quan poses focs artificials. Però les idees es poden resoldre d'una forma molt espectacular i tampoc és tant complicat. Els nostres costos de producció són molt raonables.
S'atreviria, Bosé, sol en un escenari amb una guitarra?
No toco la guitarra [riu]. Però sí, i ja vindrà.
Hi ha gent que encara va als seus concerts per escoltar «Amante Bandido»?
Home, no només això... en tot cas vénen per escoltar tot el repertori passat, com passa amb tots els espectacles. Presentes nou material però sobretot fas també grans èxits, que són els que t'han fet ser el que ets.
Ve gairebé cada any a la Costa Brava... té alguna connexió especial amb la zona?
M'encanta l'Empordà. Un dia faré una gira en la qual aprofitaré, sobretot ara que tinc fills, les vacances d'estiu per centrar-me en un lloc i fer-lo el meu centre d'operacions. Sortir de Madrid i que em toqui una mica l'aire. I l'Empordà és com la Toscana, un lloc meravellós. És el lloc perfecte.
