Volant i flotant pel cel empordanès

L'Skydive d'Empuriabrava té una mitjana de 600 salts en paracaigudes al dia

30.07.2015 | 17:24
Volant i flotant pel cel empordanès
Play
Volant i flotant pel cel empordanès

Què se sent abans de fer un salt en paracaigudes? Tremolor, emoció, dubte, ganes, por, atreviment... una redactora de Diari de Girona s'ha tirat i explica en primera persona la seva experiència. Aquesta és una oportunitat que ofereix el centre de paracaigudisme més gran d'Europa, l'Skydive d'Empuriabrava, que ofereix des de cursos d'iniciació fins a especialització.

Tothom ha vist un ocell com s'enlairava i ha desitjat volar. Potser per un anhel de llibertat, de canvis o d'experimentar noves sensacions o per sentir-se més viu. No ho sé però volia volar, volia saltar en tàndem, un dels esports de vent que té més seguidors a l'aeròdrom de l'Skydive d'Empuriabrava.

Comptava els dies que faltaven per saltar i poder experimentar les sensacions que la gent, que ho havia provat, m'explicava però que no acabava d'entendre. Tanmateix, estava nerviosa només de pensar que em llançaria de 4.000 metres d'altura i cauria durant uns llarguíssims 50 segons al buit, una eternitat. Però havia de ser una experiència única. Quina contradicció més absoluta tenia al cap: el seny m'alertava del que anava a fer i la insensatesa desitjava llançar-se per sentir com era volar en aquella llarga caiguda. 

En algunes ocasions el mal temps no permet llançar-se. Per sort  -o no- la tramuntana no bufava gaire fort aquell dia, havia arribat el moment de saltar!

L'aeròdrom està situat a l'entrada d'Empuriabrava. És el centre de paracaigudisme més antic d'Espanya, amb 30 anys al cim, i un dels més grans i reconeguts del món, amb 100.000 salts a l'any, una mitjana de 600 al dia. La seva activitat principal és la pràctica del paracaigudisme, des de la iniciació fins a l'entrenament per a competicions internacionals. El seu prestigi es deu a l'anticipació que ha tingut el centre a respondre a les necessitats dels paracaigudistes en cada moment: hi ha bon temps durant tot l'any -cosa que no passa arreu d'Europa-, hi ha els avions més ràpids i l'alçada del salt és una de les més elevades d'Europa. El 2012, el centre va ser comprat per un fons sobirà de Dubai amb l'objectiu de remodelar les instal·lacions i convertir-lo en el complex líder mundial del paracaigudisme. 

Assegut a la improvisada zona de restauració m'espera en Santi Corella, un referent mundial del paracaigudisme, amb 22 medalles d'or en campionats d'Espanya al cim. Ell seria l'instructor que m'acompanyaria en el meu primer salt.

El paracaigudisme no és una activitat física que requereixi unes condicions físiques molt bones,  però algunes malalties necessiten un certificat mèdic que autoritzi el salt en tàndem. Altres, com una discapacitat psíquica o no tenir mobilitat a les cames, no et permeten llançar-te. Abans de començar l'aventura, has de signar un paper de consentiment del teu salt especificant el teu pes i alçada.

Amb pantalons llargs, vambes i la samarreta de l'Skydive posada, era hora de posar-me l'arnès i  escoltar les instruccions d'en Santi. «Cap amunt i mans al pit en el moment de saltar, obrir els braços quan et toqui dos cops l'espatlla i tornar-los a tancar quan s'obri el paracaigudes, ho sabràs fer no?», m'explicava Corella entre bromes i ironia que calmaven els meus nervis. 

Amb nosaltres també saltava en Jean Marc, un autèntic aficionat al paracaigudisme de 72 anys que porta més de mitja vida recorrent el món llançant-se des del cel. «Cada dues o tres setmanes vinc a Empuriabrava a fer quatre salts i unes cerveses amb els amics i me'n torno cap a Perpinyà. És un esport molt bonic, llàstima que és molt car», es lamentava. Veure homes de l'edat d'en Jean Marc llançant-se no és estrany, però sí una dona de més de 40 anys perquè, segons ens explica Corella, normalment «les dones quan són mares deixen de saltar».

La majoria dels clients de l'Skydive són aficionats amb llicència per saltar sols i un 90% d'ells són estrangers que vénen d'arreu del món, majoritàriament de França i Anglaterra. En canvi, la major part dels saltadors esporàdics amb tàndem són catalans que vénen a provar l'experiència una vegada i prou.   

A la nau del costat de l'edifici principal de l'Skydive, hi ha bona part del personal de l'staff que s'encarrega de plegar els paracaigudes. Una feina que requereix si més no molta concentració perquè el paracaigudes ha d'estar ben plegat perquè s'obri correctament i no es malmeti el material. Separant primer les cordes, plegant la tela, treient el vent i guardant-lo dins la motxilla, ja tenim el nostre paracaigudes llest. En Santi se'l carrega a l'esquena i anem a buscar la nostra avioneta, on ens espera en Gustavo Cabana, el fotògraf que enregistrarà en imatges i vídeo el meu salt. Els fotògrafs de caiguda lliure porten un muntatge al casc en el qual instal·len les càmeres. Aquest casc, a més, té un punt de mira que els permet fer l'enquadrament i un disparador que els arriba fins a la boca o a la mà per poder fer les fotografies.

És l'hora d'enlairar-se. Els motors s'engeguen i l'avioneta a poc a poc comença a prendre altura. Arribats als 4.000 metres ens quedem en suspensió i la porta s'obre: és el moment. Enganxada a l'instructor, ens hi acostem. No puc deixar de mirar el buit que tinc al davant. Intento apartar la mirada però el meu cap no respon, el buit em té captivada. Respiro fons, aguanto l'aire... i espero. El càmera és el primer a saltar, em quedo nerviosa mirant el buit amb fixació, i de cop, sense tenir temps de res, sóc jo la que estic caient...

Xisclo mentre caic a la velocitat d'un meteorit, d'un coet, a 200 quilòmetres per hora,  i segueixo i segueixo baixant metres, de cares al terra, amb els ulls oberts, ben oberts, mirant al terra, notant la velocitat del vent, caient més i més avall... però el xisclet en pocs segons es converteix en un crit de joia, d'eufòria, d'exaltació... de pura adrenalina. I ja no caic, sinó que estic volant per sobre el golf de Roses. El vent em fa resistència, provant d'aturar la inexpugnable gravetat, fent-me voleiar i girar en espirals. Però res importa, en aquest moment.

Quina passada! Aquesta paraula em ressona al cap mentre continuo volant a tota pastilla per l'Empordà. En 50 segons he viscut tantes emocions que el meu cap és incapaç de retenir-les totes. Arribats als 1.500 metres, en Santi obre el paracaigudes i la velocitat es redueix fins als 20 quilòmetres per hora, una de les millors frenades.

I durant cinc minuts sobrevolem el paisatge d'Empuriabrava. Girant cap a un costat i cap a l'altre, em deixa conduir el paracaigudes observant el Golf de Roses: que bonic és veure'l sota els teus peus!. Finalment, encarant-nos cap a la pista d'aterratge de l'aeròdrom empordanès, aterrem suaument. I ja amb el peus ferms a terra, només tinc una cosa clara: vull tornar a saltar!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema