Un escenari, cinc faristols i un teló negre de fons. Els focus il·luminen els quatre actors i l'actriu que també vesteixen de fosc. Cadascú posa la veu als cinc protagonistes d'Otello de Shakespeare. L'església del Carme de Peralada va acollir el diumenge la lectura dramatitzada d'aquesta obra, un dia després que el Festival estrenés una nova producció de l'Otello de Verdi. Aquest cap de setmana dedicat a una història de passió i dolor va culminar amb una adaptació del text de Shakespeare del director i dramaturg Francesc Cerro-Ferran.
Amb aquesta posada en escena senzilla i sense artefactes, Peralada va presentar un format teatral que no és habitual a Catalunya. Només a vegades, com al torneig de dramatúrgia de Temporada Alta, es pot assistir a una lectura dramatitzada que fuig de l'escenografia i el vestuari per remarcar la força de la paraula. El diumenge va complir amb l'excepció i la veu dels cinc intèrprets va fer retrunyir l'església del Carme. "Tot respon a una motivació: la revenja", va exclamar en una de les primeres frases de l'obra Joan Carreras, en el paper de Iago. Si un actor va fer emergir l'obra de William Shakespeare, aquest va ser Carreras.
Tot i tractar-se d'un clàssic com Otello, l'adaptació del text va incorporar un llenguatge que s'adaptava -sense excessos- al segle XXI. Això va agilitzar el recital de l'obra, que es va combinar amb projeccions. Entre escena i escena, els focus s'apagaven i es mostraven unes imatges en blanc i negre dels actors, que nus i amb música de fons expressaven les emocions del moment. Els audiovisuals, a càrrec d'Ivó Vinuesa, es van intensificar a mesura que avançava la lectura de forma innecessària, sota la voluntat de modernitzar Otello.
Fent i desfent
Carreras va marcar el ritme de l'obra amb un personatge que maquinava la resta de protagonistes, fent i desfent els fils de la trama. Al seu costat hi havia Josep Julien en el paper d'Otello i Marta Marco com a Desdèmona. Santi Ricart va posar la veu a Càssio i Sergi Caballero a Rodrigo; també a un soldat als últims paràgrafs del text. "És que potser no sou una puta?", va cridar Otello a Desdèmona ja a la recta final del recital, mentre la dona es defensava tot dient: "Sóc la mateixa de qui us vau enamorar". Amb un perjudici que segons la mateixa Desdèmona semblava "irreparable", un crim "miserable" va enfonsar el moro de Venècia.
"Giteu-me d'aquest món", demanava Otello, mentre es justificava: "No vaig matar-la per odi, sinó per amor". Amb tot aquest reguitzell de paraules va fer ressonar l'església del Carme, abans que es clavés la daga que va posar el punt final a un clàssic per un clàssic com el Festival de Peralada.
