Woodstock va ser el centre del món. Durant tres dies, aquella planúria prop de Nova York es va convertir en la república independent de la llibertat. Aquell no va ser un concert qualsevol, ni per la qualitat dels músics participants, ni per la magnitud dels assistents. Woodstock va ser alguna cosa més: una trobada per la llibertat, contra la guerra, per l'amor lliure.... Hi havia hippies i membres de la comunitat contracultural, adolescents i madurets en busca de la llibertat segrestada la resta de l'any... blancs, negres i mestissos.... hippies i yippies... i clar, molta música... Allò es va batejar com a «nació Woodstock».
Woodstock no va ser el primer concert de rock: la cosa tindria els orígens a l'autèntica capital de la contracultura, San Francisco, que va acollir el festival Human be-in el gener de 1967. Després vindrien les trobades de Monterrey, Newport, Miami... Posats a dir, el festival de Woodstock ni tan sols es va celebrar a Woodstock, sinó al poblet de Bethel, a l'estat de Nova York. És el que tenen això de les llegendes.
El concert que s'havia de fer a Woodstock no es va poder fer allà per un tema de permisos municipals (sembla que ja llavors els ajuntaments d'arreu del món estaven entusiasmats per això de la música en directe i les coses de la joventut, com hàbilment podria teoritzar sobre el tema l'admirat escriptor d'aquest diari Albert Soler). La cosa és que va ser a Bethel (a prop, això sí, de l'emplaçament original) on es van reunir 400.000 persones durant els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969, per passar-ho tan bé com poguessin al ritme de Janis Joplin, Jimi Hendrix, Joe Cocker, Santana, Ten Years After, Crosby, Stills, Nash and Young, The Who, Johnny Winter (el mateix que va actuar l'any 2003 al Black Music Festival de Salt) o Grateful Dead, entre d'altres. Poca broma amb el cartell, batejat com a Tres dies de pau i música.
Amb tanta gent, no és d'estranyar que la cosa es desbordés per tots costats. El festival estava dimensionat per a les 200.000 persones que es preveia que acudissin i van ser desenes de milers els que ni tan sols es van poder acostar al lloc a causa del caos que es va muntar. De fet, els músics hi van haver d'arribar en helicòpter. Tot i les dificultats (era difícil, fins i tot, seguir les actuacions en directe a l'escenari), Woodstock s'ha mantingut com el festival de referència. Escoltar Jimi Hendrix interpretant l'himne americà tot imitant el so dels bombardejos, o el mestissatge llatí de Carlos Santana o la trencada veu de Janis Joplin, ja de matinada, va ser una cosa impressionant per a tots els assistents, en una comunió que, de ben segur, anava més enllà de la música.
El xoc a la benpensant classe dirigent americana va ser brutal, entre la indignació i la incomprensió més absoluta, una plantofada als morros d'un jovent que volia crear una nova societat. Com moltes altres il·lusions, aquesta també es quedaria pel camí. Però ens queda la música...
