Pablo Carbonell · Músic i «showman»

«Hi ha una colla d'ofesos que van de dignes i només volen mantenir l'estatus»

Nascut a Cadis el 1962, Carbonell va saltar a la fama com a reporter de «Caiga quien Caiga», tot i que ja havia estat temps donant guerra com a cantant de Los Toreros Muertos. Recentment ha presentat les seves memòries, «El mundo de la tarántula».

20.07.2016 | 10:56
«Hi ha una colla d'ofesos que van de dignes i només volen mantenir l'estatus»

Sempre provocador i irreverent, Pablo Carbonell serà demà al Gastromusical del Molí de l'Escala acompanyat per Vicenç Fajardo als fogons. Actor, músic i showman, Carbonell és tan conegut per les seves intervencions televisives com per ser el cantant de Los Toreros Muertos. Per demà, només demana una cosa al públic: que participi.

Actua al Gastromusical. Quin menú posaria a la seva música?
Alguna cosa animada, colors, Miró, una mica de jazz, alguna cosa deconstruïda, àcida, refrescant, fins i tot cubista. Moltes coses diferents, prohibit avorrir-se.

És de bon menjar?
M'està dient gras? M'encanta menjar. M'encanta compartir taula. Sabies que compartir taula i menjar és el que ens distingeix dels animals? Quan, per una bona conversa, els nostres avantpassats primats van compartir un filet, van començar el camí cap a l'evolució humana.

Coneix Vicenç Fajardo, el cuiner amb qui compartirà la nit?
Sí, no personalment, però crec que ens portarem bé. Jo també sóc un producte del mercat amb un punt de creativitat.

Quin espectacle pot esperar el públic del Gastromusical?
A aquestes coses en què es barreja la música i el menjar, i en el meu cas la música plena de paraules, s'ha de venir a participar. Em recorda a una cosa semblant a la celebració de la missa, com l'últim sopar, o en aquest cas penúltim. Espero que deixi un bonic record en el cor dels que vinguin.

Es presenta com a actor, músic, showman, escriptor, director i el que faci falta, però què se sent realment?
Cuiner [riu].

Les seves memòries han aixecat enrenou. Es considera un provocador professional?
Bé, tinc el mal costum de dir ai! quan em trepitgen. Les meves memòries han generat enrenou perquè simplement són sinceres i no són fàcils de classificar. Hi ha alguna cosa de manual acadèmic barrejat amb un descontrol impúdic. A mi m'indigna, m'irrita, que parlar sense pèls a la llengua de drogues o sexe -sense sentar càtedra, ull, que el meu llibre és moral en aquest sentit- algú ho trobi provocador. És un símptoma de pobresa d'esperit. Les bones formes dels ofesos són una ofensa a la intel·ligència col·lectiva. Una presa de pèl, una hipocresia més dels suposats benpensants.

Ha tingut una filla, ha escrit un llibre... només li falta plantar un arbre, o li queden més coses pendents?
He plantat arbres, és més, els he regalat. Ara només vull educar la meva filla perquè es converteixi en una persona digna com el seu pare [riu].

Tal com estan les coses, encara els prohibiran el nom de Los Toreros Muertos per ser políticament incorrecte. Cada vegada tenim la pell més fina?
És el que parlàvem abans. Aquestes persones a qui les pot ofendre l'esplèndid homenatge a la festa nacional que és el nostre nom queden indiferents davant dels crits de dolor i desamparament d'un animal. Les tradicions tenen la missió que les coses no canviïn. Els humans, com totes les espècies, som éssers evolutius, encara que a vegades no es noti, però hi ha una colla d'ofesos que van de dignes que només volen mantenir el seu estatus i la impunitat de les seves maldats.

La gent com boja buscant Pokémons, barallant-se amb gent que no coneixen per Twitter, discutint a veure qui té més likes a Instagram...
Sí. I encara ens passa poc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema