Molt més que una guitarra

23.07.2016 | 01:49

«Poques imatges hi ha tan icòniques com la de Jimi Hendrix cremant la seva guitarra durant un concert»

Poques imatges hi ha tan icòniques com la de Jimi Hendrix cremant la seva guitarra durant un concert. Sí, cremant, calant foc. Va ser el 17 de juny de 1967 durant el Monterey Pop Festival, un dels primers grans festivals del món del rock. Compartien cartell els sospitosos habituals: Grateful Dead, els Byrds, Jefferson Airplane, Who, Janis Joplin, Ravi Shankar... Hi van assistir unes cinquanta mil persones, entre els quals hi havia Brian Jones, dels Rolling Stones, Paul Simon i la Nico, musa d'Andy Warhol.
Monterey es va celebrar entre els dies 16 i 18 de juny. Va ser un festival benèfic, així que els músics (amb alguna puntual excepció com la de Ravi Shankar) no van cobrar per les seves actuacions. En l'aspecte organitzatiu va posar els fonaments del que serien els grans festivals del futur: planificació i serveis per als músics i intendència i comoditats per al públic, incloent-hi una zona de primers auxilis preparada per als mals viatges provocats per substàncies diverses. Com tot en aquelles dates es va concebre com una trobada contra-cultural en què la música era una part més de la festa. Estem en ple estiu de l'amor amb San Francisco com a centre de l'univers juvenil i amb diverses revolucions en marxa: la feminista, la pacifista, la social, la de les drogues, la cultural...
Els grans triomfadors del festival van ser els Who, que prenien el relleu dels Beatles en les posicions avançades de la conquesta musical americana i que van impressionar tothom fent una cosa que feien habitualment als seus concerts anglesos, destrossar els instruments amb el clímax final de l'actuació; la Janis Joplin amb la seva veu apassionada i una espectacular versió de Ball and Chain i la perfecta compenetració amb el seu grup, Big Brother and The Holding Company, que de fet els va valer un contracte d'enregistrament amb Columbia Records; i Jimi Hendrix.
Hendrix venia d'una triomfal estada a Londres on havia deixat meravellat el personal, inclosos els mateixos Beatles i els Rolling Stones. La seva actuació va ser tòrrida, estimant la guitarra, fent-li manyacs, tocant-la a l'esquena, amb passió, fent-li fer sons impossibles... Al final de l'actuació, després d'interpretar Wild Thing, va deixar la guitarra al terra i la va ruixar amb un líquid inflamable i li va calar foc, com un ritual, com la culminació màxima del concert. Èxtasi col·lectiu. I una imatge per a la història.
I és que el món del rock viu d'escenes com aquestes, d'imatges que els fans idolatren, que serveixen per il·lustrar moments únics, irrepetibles, irracionals si es vol, però que donen sentit a la gran història del rock and roll.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema