Fer la crònica d'un concert dels God Save the Queen, la considerada per la revista Rolling Stone com la millor banda de tribut al grup que va liderar Freddie Mercuri, és un exercici de risc per dues raons: la possibilitat d'ofendre els puristes i l'existència de moltes opcions de caure en una contínua hipèrbole. Així que faré el que dicta la lògica periodística en aquests casos, parlar exclusivament del que vaig sentir i no del que vaig pensar diumenge a la nit a l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols en assistir a l'espectacle d'aquesta excepcional banda argentina.
Anem per feina: sense ser un fan incondicional de Queen, em vaig passar (perdó puristes) dues hores senceres amb la pell de gallina, i no només per l'evident gran semblança física entre el cantant, Pablo Padín, i Mercury, sinó per la cuidada posada en escena, la gran qualitat dels quatre músics i la respectuosa exactitud amb la qual van interpretar una bona mostra dels himnes del grup britànic. Comentari a part mereix Padín, que copia al mil·límetre els gestos i l'actitud de Mercury a l'escenari i ofereix una gran veu que en molts moments recorda (amb matisos, de nou perdó als puristes) la del genial cantant britànic.
D'aquesta forma, entre una gran complicitat d'un públic que va acabar el concert absolutament entregat, van anar sonant clàssics com Somebody to love, Another one bites the dust, Love of my lifeCrazy little thing called love fins arribar al clímax final amb els himnes Bohemian Rhapsody, I want to break free (amb Padín vestit de dona), We will rock you i l'apoteosi amb We are the Champions.
