En una societat moderna el fet de poder anar en tren o d'enviar un paquet per correu ordinari és el que marca la diferència. Per molt que avancem en la revolució digital, la nostra naturalesa és analògica i encara ens queda molt lluny la tecnologia que faci possible la teletransportació. A través d'Internet podem trobar les millors pizzeries del món, a Nova York o a Nàpols, i fins i tot podem encarregar una calzone amb ingredients extra al gust de cadascú, altra cosa és que esperis que sorgeixi amorosida, degustable i prou real per la pantalla de l'ordinador.
No, encara ens haurem de refiar de les velles tècniques analògiques durant cinquanta o cent anys més, sobretot per cobrir les nostres necessitats més banals. Suposo que en algun dels nostres restaurants d'avantguarda ja es deuen plantejar nous plats sorgits d'impressores 3D o projectats en forma d'holograma, però el nostre sistema digestiu continuarà agraint uns hidrats de carboni ben amanidets amb salsa bolonyesa.
Per molt que ens passegem cada dia per les xarxes socials haurem encara d'enfangar-nos en el tu a tu, haurem de mirar-nos a la cara i donar-nos les mans, si volem sentir l'escalf palpable de la companyia humana. De la mateixa manera que la foscor és l'absència de llum, per molt que ens fem els modernets, l'absència de realitat no és la realitat virtual. En aquest aspecte la modernitat s'ha passat de frenada i ens ha volgut vendre el que no és.
Les pizzes encara les hem d'anar a buscar nosaltres mateixos a la pizzeria o, com a molt, esperar que ens la porti un noi amb motocicleta. Si volem anar d'un lloc a un altre -i no podem anar-hi en cotxe- haurem d'agafar el tren, i si volem enviar un paquet haurem de confiar en el servei de Correus. Altra cosa és valorar com funcionen avui en dia al nostre país aquests serveis, però això seria una altra i molt llarga història.
