Tots els que escrivim ens acabem qüestionant el que realment ens motiva, ens mou i ens empeny a actuar d'una manera i no d'una altra. Tal vegada és allò que en diem circumstàncies? Aquest "ésser" intangible que sempre ens acompanya, amb qui hem de lluitar constantment per sortir-nos-en. Probablement, les meves circumstàncies personals han estat a través del temps el fil conductor que m'ha motivat a escriure, que m'ha empès al projecte d'una novel·la d'unes característiques i no d'unes altres. Llums intermitents que encara tinc a la memòria, que tant m'han fet pensar.
Recordo en imatges difoses, per exemple, aquell estiu a Cervià de Ter als anys cinquanta, quan només tenia quatre anys, hi vaig estar dos mesos. Em captivava aquella llum, tot resplendia, els camps, els arbres, la vida al mas... I tot d'una, un dia aquell tràfec, el batre, aquells homes ennegrits per la pols a l'era amb el mocador tapant-los la boca, després refrescant-se vora el pou i el gran berenar, la xerinola... Aquell mateix estiu, ja de tornada a Barcelona, en anar arribant anava copsant com la llum s'esvaïa i tot esdevenia grisós... el tren estava entrant a l'estació del Poblenou.
Pocs anys més tard ja m'adonava que Barcelona em semblava trista, aquells fanals negres de llum esmorteïda, dies de pluja i fred; mantes i abrics gruixuts damunt el llit; molta gent només sopava farinetes. La sirena de les dues del migdia... i aquella escola privada tan funesta on em pegaven als dits. El papa no volia que anés a les escoles del règim ni a les religioses. Jo no ho entenia. El sentia que arribava de matinada, tornava de la fàbrica i els diumenges de la pastisseria. La postguerra va anar passant per davant dels meus ulls de nena, entre injustícies i pors, ressentiments i una grisor infinita.
Amb els anys seixanta va arribar el somni americà i el maig del 68. A les cases vam passar del carbó al petroli i al gas, rentadores, la màgia de la televisió, etc. El moviment hippy, els cantautors, el rock, el fabulós 600, començava la societat del consum... I encara no sabíem res. I morí Franco, i els "nens de Franco", els nens de la postguerra, sabíem poc. Amb la Transició va arribar la Democràcia, ja podíem aprendre el català i a casa els nostres pares ja explicaven alguna cosa, havia passat l'època de l'obscurantisme. Es va començar a parlar de la guerra: edicions, reportatges, testimonis, ja als anys vuitanta i noranta... i encara avui no ho sabem tot!
Particularment, el meu interès per la història recent em portà a voler saber què havia succeït realment i després d'estudi i recerca vaig anar assabentant-me d'aquell projecte de país que va començar a finals del segle XIX, entorn la revista La Renaixença, el diari El Poble Català, amb personatges il·lustres com Josep M. Folch i Torres, Prat de la Riba, els artistes modernistes i els noucentistes. I paralel·lament, la crua realitat a les fàbriques, les grans migracions del camp a la ciutat, les mobilitzacions obreres, la Dictadura de Primo de Rivera als anys vint, la República, la Guerra Civil, l'exili de molts patriotes, la postguerra... No en tenia cap dubte: el segle XX ha estat la lluita d'una generació excepcional, a tots ells devem l'estat de benestar aconseguit. Potser la majoria estaríem completament d'acord a afirmar que, nosaltres els seus fills, els seus néts, i les generacions futures, tenim un deute que només el podrem pagar amb l'admiració i l'homenatge permanent.
