Els presidents del Govern cauen malament

Els egipcis ja especulaven sobre la fi del món, la temptació mil·lenarista no ha abandonat des d’aleshores ni els espanyols, tan feliços segons els sondejos del CIS. Aquí, els presidents del Govern cauen malament, s’enfonsen a la desgràcia. Tots els líders de l’executiu en democràcia van abandonar la Moncloa en el seu pitjor moment, enmig del descrèdit i sovint denigrats pels seus propis votants.

Adolfo Suárez va ser el segon president destituït personalment per Joan Carles I, després de l’infaust Arias Navarro. El fundador de la UCD, elegit per la fortuna com l’apòstol Sant Maties, va acabar component una figura crítica. Assetjat pels poders fàctics econòmics i militars, incapaç d’imposar la disciplina a l’olla de grills ucedista, els insults que va rebre d’Alfonso Guerra serien adaptats posteriorment per la dreta contra els primers ministres socialistes. Ningú en volia saber després del seu enfonsament el 1981 i la seva aventura crepuscular amb el CDS. Va resumir la desesperació en una sentència, «em volen, però no em voten».

Leopoldo Calvo Sotelo és el primer pianista que va arribar a president del Govern. Va aterrar embolicat el 23 F, i va batre el rècord de brevetat en no complir el seu segon aniversari a la Moncloa. Va exercir de liquidador de la UCD, que va passar de 168 a dotze diputats en només tres anys, ni tan sols el teòric líder va aconseguir el seu escó. És l’única dissolució a la història recent d’un partit que ha exercit el poder en solitari. Mai no es va fer il·lusions sobre els seus mínims marges de maniobra, la seva catastròfica sortida es va veure redimida per la seva molt britànica Memòria viva de la transició. La seva frase definitiva «El nostre enemic, a més a més del PSOE, era la UCD».

Espanya només ha estimat de debò Felipe González, i el 23F va aportar l’excusa ideal per votar-lo en massa. El guanyador més consistent de fins a quatre eleccions consecutives també va acabar a la ruïna més miserable, amb l’empresonament d’un ministre de l’Interior per segrest i d’un governador del Banc d’Espanya que va morir sense ser condemnat. Felip és el més historiat i el més llegendari dels llogaters del Govern, la seva figura i la de Suárez recorden que el posat físic no és una exclusiva de l’actual primer ministre. El gran seductor i fundador del felipisme va combinar les victòries arrasadores dels vuitanta amb el descrèdit dels noranta. Ho va perdre tot menys les eleccions, no és desgavellat concloure que encara no s’ha recuperat de la seva estrepitosa caiguda, o del trauma de ser recordat per «gat blanc o gat negre, és igual, l’important és que caça ratolins».

José María Aznar va arribar a la Moncloa quan havia escampat la convicció que mai no ho aconseguiria. El president marcial que va liquidar el servei militar és l’únic que va planejar la seva data de caducitat des del primer moment, i que va respectar el calendari. Un cop consolidada la seva tasca, el primer ministre que va accedir al càrrec pujat per la seva sang freda davant d’un intent d’assassinat d’ETA va patir l’atemptat més gran de la història en sòl europeu, un balanç tràgic no superat. Les seves mentides sobre l’autoria d’Al-Qaida van deshonrar els seus mandats i van anul·lar la majoria absoluta. Les seves fanfarronades d’un irreprotxable es dilueixen amb la trajectòria posterior dels ministres Rato, Zaplana o Matas, per no parlar de l’elevada taxa de criminalitat entre els convidats al casament escurialenc de la seva filla. Serà per sempre l’autor de «Váyase, señor González».

José Luis Rodríguez Zapatero va sintetitzar el seu naufragi en «costi el que costi i em costi el que em costi». Venia de guanyar la Champions per a Espanya quan va regalar al PP la seva victòria més folgada. Dimiteix de fet en avançar les eleccions, delegant Pérez Rubalcaba. Com en tots els seus col·legues, es comprova que després de l’etapa d’ostracisme arriba la rehabilitació tardana, així que el superheroi ZP torna amb energia insospitada per guanyar les eleccions a través d’un candidat socialista interposat.

Mariano Rajoy marxa en una interminable i ben regada sobretaula, sense ni tan sols emplenar el ritual d’assistència a la moció de censura que el va decapitar, amb el seu escó ocupat per la bossa de mà de Soraya Sáenz de Santamaría amb voluntat premonitòria. És el primer president que abandona el poder repudiat pels diputats i no pels votants, el càrrec va de mal en pitjor.

Pedro Sánchez ha centrifugat la política. El mag del bricolatge i domador de l’inversemblant ha canviat la pell del lleó per la de la guineu. Des que va trontollar psicològicament, viu tan a gust a la seva illa deserta, amb «la meva dona i jo». El seu càrrec només ofereix una certesa, caure malament i acabar pitjor.