Quines sorpreses ens ha preparat James Cameron a Avatar? Tinc unes ganes boges de veure-la. Cameron és com és, però ningú no li negarà ni l'ofici ni les ganes de "relatar" històries. El seu cine garanteix un espectacle meravellós, màgic i viu. Una mica com el que ja postulava Méliès en una galàxia no tan llunyana com ?puguem creure.

L'aplicació del 3-D als films, des del punt de vista tècnic, és una possibilitat creativa molt interessant. De nano, vaig patir més d'una retinitis per culpa d'uns còmics i uns cromos impresos en tinta blava i vermella. Segons la propaganda, si t'encastaves unes ulleretes de cartró, amb plàstics monocolors, les vinyetes se't transformaven en dioramesÉ I un rave!

En paral·lel, el cine que se'ns venia com a tridimensional als anys setanta era força decebedor. El mal de cap provocat per la cinta no ens el compensava la visió fugissera (i molt puntual) d'algun objecte que saltava volant cap a tu, decidit a sortir de la pantalla. Avui, qualsevol projecció a l'IMAX satisfà amb escreix aquesta pulsió visual.

Ara bé; muntar una superproducció, i replantejar-la aprofitant la nova gramàtica visual que crea el 3-D, això ja és una altra història. Un repte artístic considerable. L'afegitó de la virtualitat i l'hiperrealisme digital al cine li obre uns camins insospitats. I si l'invent surt bé, pot significar una revolució tan notable en el mitjà com el pas del mut al sonor. O del blanc i negre al color. Temps al temps.