Quan parlem d’amor

«Alguns diuen que l’amor és un noiet, / i alguns diuen que és un ocell, / alguns diuen que fa girar el món / i alguns diuen que és un desgavell, / i quan l’hi vaig preguntar al veí, / que semblava que ho sabria, / la seva dona, amb mala cara, / va dir-me que no m’ho diria» (W. H. Auden)

Una mena de revelació va ser, per a mi, llegir El convit de Plató a primer de carrera, amb divuit anys. En una sobretaula, diversos personatges parlen sobre què és l’amor. Sòcrates diu allò que un dia li va explicar una dona ben sàvia, Diotima de Mantinea. Per a la sacerdotessa, Eros –el déu de l’amor a la mitologia grega– és fill de Poros, el dèmon que representa l’abundància, i Pènia, la personificació de la pobresa i la mancança. Eros es troba al bell mig: entre la bellesa, la saviesa, la riquesa i la ignorància, la necessitat, la lletjor. Eros no ho té tot a l’abast, a diferència del seu pare: està condemnat a anhelar. Estimar és desitjar. I només es desitja allò que no acabes de tenir del tot, allò que tens por que un dia et sigui arrabassat, allò que t’empeny a ser una mica millor.

L’amor és aquella cosa que sempre et sembla que mai hagi d’arribar, quan l’esperes. És aquell rau-rau, neguit, que plasma tan bé el poema «Oh, digueu-me la veritat sobre l’amor» de W. H. Auden, traduït per Marcel Riera: «Quan arribi, ¿vindrà de manera inesperada? ¿Just quan m’estigui burxant el nas? ¿Trucarà a la meva porta de matinada? ¿O a l’autobús em demanarà pas? ¿Vindrà tal com ve un canvi de temps? ¿Serà cordial la seva salutació? ¿Canviarà la meva vida completament? Oh, digueu-me la veritat sobre l’amor». Perquè sí: l’amor passa quan no t’esperes que passi, encara que quan t’ho diguin no t’ho creguis. Són aquestes roses ufanoses que creixen en cases ben deixades, enmig d’un polígon industrial, posem per cas. Són les flors que sembla que es descloguin només per a nosaltres, que diria Víctor Català. També és el pessic, el sotrac, el desgavell que enyoren els que fa anys que dormen amb la mateixa persona. Perquè som capriciosos: els temps de pau de tant en tant ens avorreixen.

I és sempre una coincidència meravellosa; un retret a tot el temps d’abans de trobar-se; els versos d’Enric Casasses: «No haver-te conegut seria terrible. Però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.»

Fa uns quants anys, pujant al pic de les Bruixes, a la Garrotxa, amb el meu amic Aram vam fer una dissertació sobre les coincidències i les relacions. Dèiem que la cosa està entre ser motel o ser casa: ets un hotel de carretera si la persona amb qui estàs o freqüentes, et vol per una estona, un parell d’horetes. Ets casa, en canvi, si vol instal·lar-se a la teva vida. Allò ideal, la bomba, la rehòstia, és la correspondència simètrica de motels amb motels i cases amb cases. Els inconvenients venen quan tu vols una casa i a tu et volen com a motel. O viceversa. Però no tot s’acaba aquí perquè hi ha terceres vies: d’un color de gos com fuig, de ser ni tu ni vos. Seria el concepte furgoneta: per a passar-hi una nit o unes quantes. Es tracta d’un aixopluc itinerant, prou confortable però més precari, això sí, que una casa.

La cosa, segons vam concloure amb l’Aram, quedaria entre motels, cases i furgonetes. En qualsevol dels tres casos, però, la qüestió fonamental –dificilíssima, la majoria de vegades i ben senzilla, tan poques– és aquesta: coincidir. Els afortunats de rebre i donar amb la mateixa reciprocitat, amb el temps, evidentment es troben amb més d’una trampa pel camí. L’equilibri és fràgil i segur que heu sentit a parlar de motels que, de cop i volta, se’n cansen i somien en ser furgonetes, de furgonetes que es converteixen en cases i de cases que voldrien deixar-ho tot per viure en un hotel de carretera.

I és aleshores quan arriba, en el millor dels casos, el comiat; i aquella ferida tan puta, que havies oblidat que fes tant de mal, del desamor: «Dir-te adéu era això: veure com cremen boscos i ser jo tots els arbres», en paraules de l’escriptora Mireia Calafell. Un poema que continua així: «També la pluja ferma que ha començat a caure.» El desamor és la vida que neix després d’un incendi. Sembla paradoxal però no ho és tant: el desamor ve abans que l’amor. Com una penyora que hem de pagar per un amor en majúscules, per l’amor que estàvem esperant o, més ben dit, pel que ens estava esperant a nosaltres. Aquesta idea no és pas meva: me la va dir un dia en Joaquim Jubert citant JMa Uyà. «El desamor és el pas previ -i no posterior- a l’amor», deia el poeta. Perquè sempre pot aparèixer alguna altra persona que tingui ganes de llegir-te un poema en veu alta abans d’anar a dormir. El de l’Auden, per exemple: «Oh, digueu-me la veritat sobre l’amor».

Subscriu-te per seguir llegint