Els indignants sous
dels nostres banquers
Jordi Vidal Bernades. palafrugell.
Vaig llegir amb estupor que Rodrigo Rato i altres consellers de Bankia cobraran més de deu milions de euros a l´any, és a dir, més de 1.500 milions de les antigues pessetes cada any.
Això no pot ser, és senzillament inacceptable i no es pot permetre tractant-se, en aquest cas, d´una institució que té el seu origen en una caixa de estalvis. Però el pitjor és que no m´estranyaria que no fos un cas aïllat, sinó mes aviat al contrari, que fos la tònica dominant amb respecte al que cobren tots o la majoria dels consellers de totes les caixes i entitats d´estalvi d´Espanya.
Seria molt bo que ens n´informessin els ciutadans a fi de poder formar el nostre criteri a l´hora de decidir a on guardar i a qui confiar els nostres estalvis.
Vergonya aliena
rafael fernández. avinyonet de puigventós.
Vergonya aliena és el que em provoquen aquest politiquets de pacotilla que tenim.
Resulta que si comparéssim el que tenim avui amb el que hi havia abans, dictadures de dretes o d´esquerres, el que compta, a tots els nivells de la política, des dels pobles als governs de les nacions fins a arribar als governs del món mundial, és el que diuen els de dalt, els que manen més, potser per fer veure als altres que els que manen són ells i no nosaltres, els súbdits. Res no ha canviat. Canvien els decorats i els personatges, però la història és sempre la mateixa. Qui mana mana, però qui paga… mana més. I si un és un súbdit i és «infidel»… fent servir termes que se sobreentenen, cal fer-lo castigar, cal apartar-lo, cal expedientar-lo... i no el fotran a la garjola mil anys o l´enviaran a una illa deserta perquè ara això «no toca»… que si no també ho farien. Per desgràcia, no es pot opinar, ni es pot pensar diferent del que pensen els nostres «senyors», nosaltres els súbdits hem d´obeir i callar...
El cas més recent i que ens demostra que qui mana no té cap altre interès que manar per fer-se l´important (que no ser-ho) és el d´una persona coneguda, articulista d´aquest diari i persona que ja forma part dels llibres d´història del nostre país, a qui, per dir el que pensa, el volien «castigar».
Què s´han cregut aquests politicastres de tercera, marrecs sobrevinguts? Que ens faran callar? Ni ara ni mai. Gent del carrer, súbdits, vassalls dels senyors feudals moderns… no afluixem, cal indignar-nos (que no fer el mico pels carrers) i cal seguir lluitant, potser sense fer fressa, però sense parar, contra aquesta classe política que només sap de paraula i que s´ha venut a qui els paga per parlar.
L´Església és viva!
Isabel Álvarez. Banyoles.
Fa pocs dies vaig llegir un article molt crític sobre l´Església. Parlava que era preocupant que el missatge evangèlic d´amor als pobres i desposseïts resta en segon pla i que es promou una mena d´idolàtrica devoció al Papa.
Acabava dient que l´Església estava agònica.
No crec que en l´època que ens trobem es pugui obligar ningú, i menys els joves, a fer allò que no volen i menys que no senten. He sabut que de Girona sortiran uns quants autocars plens de nois i noies per anar a Madrid a la JMJ.
Alguns d´aquests joves es faran càrrec durant el viatge i la seva estada d´altres joves amb discapacitats. Van a Madrid a les jornades de la joventut convocades pel Sant pare; van a sentir el missatge de l´Evangeli, que ja coneixen, però sobretot van a fer costat al Sant Pare malgrat les adversitats, el llarg viatge i les incomoditats que comporta.
No fa pas gaire també ha tornat un grup important de jovent que han acompanyat els malalts a Lourdes, fent-los companyia i alegrant-los en aquest pelegrinatge que per molts d´ells és l´única sortida que fan a l´any i que esperen amb molta il·lusió. Han pregat amb ells i han participat en l´Eucaristia sota la mirada de la Verge.
Gràcies a Déu, l´Església és viva!
