El peix

Portem força temps debatent sobre els mals que assetgen les sales de cinema, primer per la pandèmia i després per la insistència de les plataformes a fagocitar-ho tot. Pot sonar arcaic, però un dels avantatges de l’era del videoclub era que les pel·lícules arribaven prou tard a les seves prestatgeries com per fer més irreprimibles les ganes de veure-les en pantalla gran. Ja no només era la sensació d’esdeveniment de veure-la en aquestes condicions; era que, si se t’escapava el film en qüestió, sabies que passarien uns quants mesos abans no tinguessis l’oportunitat de mirar-la a casa. És legítim (i és cinema, diguin el que diguin els puristes) que el que estrenen les plataformes vulgui competir en igualtat de condicions amb el que s’estrena a sales. El que de debò fa mal a l’exhibició cinematogràfica tradicional és que les plataformes anunciïn que els plats forts de la cartellera arribaran al seu catàleg al cap d’unes poques setmanes, ja que l’espectador acaba concloent que no cal córrer a mirar-los si al cap de res ja els podrà degustar des del sofà de casa. Però hi ha un enemic de les sales que potser és menys obvi i que, com el peix que es mossega la cua, redunda en un error que fa fins i tot feredat: el crític o professional que informa sistemàticament de les recaptacions de taquilla i relaciona, sovint sense pretendre-ho, la decepció o el fracàs d’una pel·lícula amb el seu potencial i la seva qualitat. S’entén que, amb el panorama que tenim, el detall dels números sigui important per als diagnòstics de la indústria, però aquesta obsessió per dividir el món cultural entre èxits i desastres provoca una percepció molt negativa de l’obra. En conseqüència, cada vegada que un d’aquests apocalíptics piula sobre les males xifres d’una estrena incorre en una campanya de desprestigi que perjudica, i més del que sembla, la trajectòria de la pel·lícula. Quants presumptes fracassos de la història del cinema s’han acabat convertint en objecte de culte desfermat? Quantes pel·lícules aparentment menors o anònimes s’han acabat convertint en icones del seu gènere? Moltes més de les que s’acostuma a recordar. La tirania de la immediatesa porta a debatre sobre una cosa a partir de l’interès general que desperta, i és una equivocació perquè l’obra d’art ha de poder fer el seu camí més enllà dels beneficis o pèrdues que generi. Deixeu que la gent decideixi sense intoxicacions pirotècniques, perquè si continuem així, quan esclati la bombolla de les plataformes, l’únic cinema que veurem és el que hem comprat en format físic.

Subscriu-te per seguir llegint