o és cap secret que algunes empreses del nostre país paguen salaris de misèria o sobresous de sotamà per tal d'estalviar-se les cotitzacions socials; que no abonen les hores extra perquè les consideren com una prolongació voluntària de la jornada laboral; que pacten deslligar-se del conveni sectorial, després d'un llarg estira-i-arronsa amb els representants sindicals; i que la salut laboral dels empleats va en funció del temor de rebre una multa en qualsevol inspecció de treball.
La patronal accepta, amb resignació cristiana, les baixes per maternitat sense deixar de rondinar perquè la majoria dels pares i mares de les noves criatures són gent forana, indòcil a l'assimilació cultural. Sostenen que no discriminen les dones en matèria salarial i, quan la realitat ho desmenteix fugen per la tangent declarant que les tasques de responsabilitat no es poden deixar en mans del sexe dèbil.
S'envaneixen d'enfrontar-se amb els delegats sindicals sempre que intenten ficar el nas en l'organització del negoci. Defensen que l'absentisme laboral és culpa dels qui tenen un os a l'esquena, és a dir, de la colla de ganduls que s'inventen malalties professionals o accidents de treball.
També recorden que, amb la pèrdua d'ingressos, no els quedava altre remei que presentar un expedient de regulació d'ocupació i acomiadar una part de la plantilla. Pobrissons! Si són àngels benefactors!
Doncs bé, la nova reforma laboral del Govern ha deixat aquests homes de negocis fora de joc, però se'ls nota exultants i se senten orgullosos del seu poder absolut a la fàbrica, el taller, la botiga, el bar o l'hotel. Ja amos de tot i únics senyors els envaeix una dolça serenor, una onada de seguretat i una agradable complaença.
A partir d'ara, per a ells tot plegat serà més senzill. Els sindicalistes, de genolls i a passar per l'adreçador. La llei empara rebaixes salarials, acomiadaments barats en un obrir i tancar d'ulls i converteix en paper mullat els pactes i convenis.
Malgrat aquest panorama favorable als seus interessos, els empresaris no les tenen totes. Una suor freda els recorre l'espinada només de pensar que si exerceixen un poder abusiu es poden generar conflictes socials d'alt risc. Els treballadors es cansaran d'ésser el sac dels cops i els ?aturats sense subsidi han de menjar cada dia.
Si s'anul·la, a la pràctica, la capacitat negociadora dels sindicats, no es produirà una espiral de vagues salvatges, d'ocupació temporal de centres de treball i del sorgiment de comitès d'empresa capaços de presentar-se com una alternativa al poder de la direcció?
Quan la balança s'inclina massa cap al costat dels poderosos, l'envit està servit.
