la mundialització ha creat el seu propi estat, un poder sense societat. Aquest rol exercit pels mercats, les societats realment existents són societat sense poder. I tot això no deixa dia a dia d'agreujar-se. Escrivia l'any 1997 Ignasi Ramonet, en el seu profètic article titulat "Desarmant els mercats financers".
El segon llibre, entre els molts llegits sobre la crisi econòmica, però que sols citem de passada, és el ja anunciat El Banco: Cómo Goldman Sachs dirige el mundo, de Marc Roche, periodista belga resident a Londres, com a corresponsal de Le Monde. Els darrers mesos -setmanes- aquest grup bancari, tot i ser partidaris del secretisme sobre els seus mètodes activistes com certes lògies maçòniques o capitalistes, com el Club de Bidelberg, han sigut notícia dels seus afers econòmics: se'ls considera com un dels principals responsables de la crisi financera del capitalisme global, per culpa de les seves especulacions econòmiques. El llibre de M. Roche ens recorda que GS van participar en la caiguda de Lehman Brothers i també com a participants en l'ocultació del deute grec. I acusats per la Comissió del mercat de valors dels EUA de col·laborar en la comercialització de les hipoteques de vivendes subprime.
Una de les més lúcides i definitives síntesis de l'esperit especulatiu de GS. Roche els descriu com a jugadors, corsaris cobdiciosos que volen guanyar sempre el màxim de diners, caigui qui caigui, no hi ha moral, pietat en la lògica depredadora del capitalisme, calvinista, encara que els fundadors de GS són judeoalemanys, emigrats a Amèrica el 1869 fundà el futur banc que governarà o està a punt d'enfonsar l'economia euroamericana. Doncs els GS s'han instal·lat de forma duradora en una mena de felicitat permanent de la duplicitat. Són com els Piratas del Caribe que utilitzen sempre la mateixa trama: la vida és una lluita. I encara que aquests lluitadors són uns tramposos es consideren uns corsaris, no pirates, o sigui lladres, però en la pràctica són el revés.
I la gran ironia és que els GS estan al servei dels seus clients, floten naus, omplen bodegues, contracten la tripulació, financen el viatge. I un cop a alta mar són els propis filibusters del GS, qui ataca el mateix vaixell, el saquegen i l'enfonsen. El naufragi Bear Stearns dóna fe d'aquests atacs pirates dels de GS.
Una altra de les ironines i contradiccions que la premsa de tot el món ha denunciat ha sigut que molts dels execonomistes, alts càrrecs, empleats internacionals del GS passen a la política dels estats que han ajudat a arruïnar amb les seves maniobres especulatives. En citarem uns quants entre les dotzenes que es van descobrint. Citem directament portada dels diaris:
Petita antologia d'economistes mundials, que han treballat per a Goldman Sachs:
1. Als EUA: W.C. Dudley, president de la Reserva Federal de Nova York, fou cap economista de GS del 1997 al 2007; M. Patterson, cap de personal del Departament del Tresor dels EUA. Fou president de Relacions Governamentals de GS; G. Gensier, president de la Comissió de Comerç, treballa durant 18 anys a GS, on va arribar a ser codirector de Finances; Diana Farrell, directora adjunta del Consell Econòmic dels EUA fou analista financera en GS; N. Kaskhari fou subsecretari per l'Estabilitat financera, el 2008 i 2009 treballa en els Rescats financers fins i tot de GS, on havia col·laborat; R. Hormats, subsecretari d'Estat Economia, fou vicepresident de GS Internacional.
2. Anem a Europa: M. Draghi és el president del Banc Central Europeu i fou president del GSI quan va ajudar a amagar la magnitud del deute grec; P. Sutherland fou comissari europeu de la Competència del 1985 al 1989 de president de GSI; O. Issing fou membre de la Junta directiva del Bundesbank, conseller executiu del DCE abans de ser fitxat per GS; A. Borges, director de l'FMI a Europa fins la seva dimissió fa uns mesos, fou també president de GSI; L. Papadimos, primer ministre grec, presidí el Banc Central grec en l'època que GS ajudà el govern grec a falsejar els seus comptes; Mario Monti, primer ministre d'Itàlia, fou assessor de GS, etc.
Aquesta petita antologia confirma l'editorial de Le Monde Diplomatique que es titula Nous protectorats, escrita per Ramonet. Quinze anys després de la seva crítica del pensament únic, al servei del neoliberalisme global.
Carles Marx deia que els governs en l'era industrial no eren més que els consells d'administració de la burgesia. Avui podríem dir que en l'Europa "austeritària" d'A. Merkel, els governs s'estan convertint en els consells d'administració dels mercats. Són els que donen la pauta. La qual cosa, segons Ramonet, significa que no són els electors els que determinen les decisions legislatives, sinó les borses, els especuladors, els bancs. Això em porta a pensar que des del 2008, amb l'inici de la crisi econòmica, dins de la UE, en especial a l'Eurozona, vivim una pèrdua manifesta de sobirania en els estats més deprimits (Irlànda, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya).
