Cartes

J. rutllant. girona.

Sovint llegeixo en aquesta secció cartes d'agraïment a hospitals, clíniques o professionals d'aquests centres. Sempre es tracta de casos resolts favorablement o del tracte rebut quan els han necessitat. Molt bé. Jo vull també agrair a unes metgesses la seva feina que potser sigui més anònima que en aquells centres, però que té un dia sí i l'altre també la seva important feina d'atendre pacients als quals escolten, atenen i curen amb la màxima dedicació. El meu agraïment, doncs, a la doctora Carme López Sanmartín, del CAP Santa Clara, i a la doctora Isabel García, de consultes externes de l'hospital Trueta, pel seu interès mèdic i la seva qualitat humana en el tracte que sovint tenim. Estic segur que és la seva manera d'entendre la important feina que fan i així mereix sempre l'elogi i el públic reconeixement. Moltes gràcies.

Lloguers socials

Josep M. Loste i Romero. PORTBOU.

Ara ja no hi ha dubte que la causa principal de la crisi (gairebé de civilització) que patim a casa nostre i a tot l'Estat té el seu origen en la manca de lloguers socials, la qual cosa va originar la febrada de les hipoteques, les estafes de la ban?ca i la misèria en majúscules dels desnonaments. La manca d'habitatge de lloguer social (lloguer de preu assequible segons el que es guanyi, i no segons un mercat immobiliari molt arbitrari) ve molt lligat a una concepció del sòl i de l'habitatge, no com a bé social, sinó com a element especulatiu. De fet, la terrible contradicció es presenta quan ens exigeixen, pel paràmetre del dèficit, que ens assemblem al nord d'Europa; però, per contra, ningú diu res sobre els lloguers socials a l'Estat francès, Alemanya o els països escandinaus. En aquelles latituds fa gairebé 60 anys que molt més del 50% de la pobla?ció viu de lloguer dignament. Ara, amb tot el que esta succeint, sembla que encara no ens hem adonat que els lloguers socials són la "peça clau" per sortir de la crisi i no tornar a caure en el càncer antisocial de la bombolla immobiliària.

Sardana

joan monturiol danés. OLOT.

El canal de la TVC ens dóna una visió del que li pot passar d'aquí a uns quants anys a la sardana. En aquest documental hi apareixen mú?sics, directors, compositors i músics de cobles, opinaven que s'ha de mantenir la il·lusió a tota aquesta mainada i explicar-los què representa la sardana per a Catalunya. Si la sardana no s'ensenya, segons ells, té el destí comptat: d'aquí a algun temps desapareixerà de les places.

I què en farem de les cobles, si falten balladors? Si es perd aquesta identitat catalana no ens quedarà res. L'opinió que es donà fou que la Generalitat, els ajuntaments, haurien de promoure que, un o dos cops per setmana, i en temps d'esbarjo, l'escola ensenyés a ballar la sardana i fer entendre a aquesta jovenalla el valor que tenen les sardanes a casa nostra i a Catalunya.

Recordo els meus temps de músic: les places i aplecs eren plens de gent que venia de tot arreu. Ara això ha minvat molt. Aquesta gent gran balladora de sardanes és la que auganta el caliu, manté aquesta dansa. Però el dia que aquesta gent no pugui mantenir la seva afició, s'haurà acabat. Això voldrà dir, també, desaparició d'algunes cobles.

Fem un esforç, entre tots, i mirem d'aixecar aquesta dansa que és la sardana.

On vas, Lloret?

Dani Canals Costa. Lloret de Mar.

Falten pocs dies perquè l'Ajuntament de Lloret de Mar faci marxa enrere i torni el doble sentit de circulació al passeig Marítim. Per a mi és un pas significatiu. No tant pel fet que el principal atractiu turístic de Lloret torni a ser una vulgar via de comunicació, sinó com a mostra clara que els lloretencs no sabem on anar. El sentit únic va néixer ferit i els darrers resultats electorals el van acabar de matar. Una mesura que va generar no poca polèmica a Lloret es va posar en pràctica (recolzada per una còmoda posició al Consistori) poc abans de les eleccions. I aquesta mesura va donar ales a l'oposició. Es va convertir en el principal argument de tota la resta de partits polítics. Alguns per conven?ciment, altres per simple oportunisme polític. I van guanyar. I els lloretencs perdrem. Un altre cop. El més preocupant de tot no és que els diners públics vagin amunt i avall muntant i desmuntant carrers, que també. El més preocupant es que Lloret llança un missatge clar als seus visitants: no sabem què volem. Constatem que estem dividits. Que no tenim un projecte comú. Que no sabem com refer el nostre producte turístic. I si no ens impliquem tots, si no fem un esforç tots, qualsevol Eurovegas d'estar per casa ens acabarà d'enfonsar. O trobem argu?ments sòlids per atreure visitants o no ens en sortirem. I el preu no és un argument sòlid. Sempre hi ha algú més barat, sempre. L'argument sòlid és fer un pas en una direcció, i després un altre i un altre. I comunicar-ho, fer-ho saber. És hora que els lloretencs ens pensem què som, on volem anar i amb què i ambqui ens volem guanyar la vida. I sembla que hi ha un convenciment popular molt estès que Lloret ha de canviar. Però quan es fan canvis els lloretencs ens espantem. Que canviïn els altres, pensem.

Lluitar

mirant enrere

Màrius Viella. La Bisbal d'Empordà.

Sé que per a molta gent serà difícil entendre que per anar endavant, en aquests moments es fa necessari tornar enrere; els bancs, com a empreses privades, han acon?seguit els seus èxits i el seu poder mitjançant els governs i especialment en aquest nostre país, dels governs nascuts de la democràcia, que per febles obligava els partits polítics que varen eixir de la clandestinitat com bolets, però mancats de recursos econòmics, a contraure compromisos de solvèn?cia per poder participar a congressos i eleccions per posicionar-se al Parlament i al Congrés dels Diputats; poder que durant trenta anys, els bancs han exercit i potenciat fins aconseguir que el món trontolli sota els seus peus.

Què cal fer ara, per aixecar el cap en aquests moments que la indústria, el comerç, l'agricultura i la societat en general està en situació crítica i sota control del capitalisme radical? Tornar enrere i començar des de baix; jo aconsellaria a tots els estalviadors i petits empresaris que retiressin els seus estalvis del bancs i caixes, i que tornessin a fer els pagaments de mà en mà, i que si es fa necessari, convertir-se en els creditors dels seus clients, donant confiança tal com hem conegut els que tenim més de setanta anys. Si a més hi afegim la voluntat de contribuir reduint un mínim els beneficis, ?segur que la societat en participarà, i que influirà en el desenvolupament per crear nous llocs de treball.

Han de transcórrer molts i molts anys perquè l'economia permeti canviar mobles i aparells domèstics, tal com es feia en temps de vaques grasses; això vol dir que la societat s'ha de metalitzar en aprofitar el que tenim i reparar allò que s'espatlla, i aquí es on els petits i mitjans empresaris han de saber treure'n profit.