Ha començat l'estiu, estimat lector, i me l'imagino pensant en tot allò que li serà fonamental per subsistir als rigors i a les mo?lèsties estivals. En l'intent de ser-li d'utilitat, jo mateix m'he empescat una llista d'imprescindibles i l'he documentada, per si li falta informació o en vol saber més coses, o per si simplement vol esplaiar-se eruditament davant les amistats en les llargues nits d'estiu.

El vano és antic com la humanitat. Té dos parents lingüístics d'usos i costums: el ventall i el pai-pai. El ventall dels fogons i el pai-pai dels filipins, perquè de Filipines ha vingut. La creació de vent amb finalitats refrescants és clau en la fisiologia humana: la suor queda enganxada en els porus i n'impedeix la transpiració, llavors l'aire del vano lleva la capa i en permet la fluïdesa. A més a més, entre els avantatges no suficientment ponderats de tan pedestre sistema d'esventar-se cal parlar de la quasi nul·la petjada ecològica que deixa i de l'activitat física (moderada) que comporta. Però tot això vostè ja ho sap. Com que l'imagino menys versat en el llenguatge del vano, li'n faig cinc cèntims: si una mossa (o un mosso) recolza els llavis a les vores, demostra desconfiança; si passa l'índex per les barnilles, està dient que té ganes de parlar; si es venta a poc a poc, mostra indiferència; si, en canvi, s'aparta els cabells de la cara amb el vano, li està fent la súplica que no l'oblidi, etc. Tant de "llenguatge" contenen el vanos que els moralistes de fa un segle van pressionar perquè s'enretiressin ja que eren considerats "alcavots del pudor amb els quals es cometen desacataments als bons costums". Després d'un retrocés enfront dels ventiladors elèctrics, els vanos han tornat amb la mateixa empenta: la que vostè els dóna.

El banyador i el biquini són relativament recents: de 1910, l'un; de 1946, l'altre. El banyador cenyit, d'una sola peça, es deu al danès Jantzen (aquest banyador l'any 1930 va evolucionar cap al dos peces: sense roba a l'esquena amb tirants molt prims). El biquini es deu al francès Luis Réard. El nom en canvi es deu a l'única model que va voler passar-lo per la passarel·la. Micheline Bernardini, ballarina professional del Casino de París, va dir al dissenyador que "el seu banyador seria més explosiu que la bomba de les Bikini". França experimentava llavors amb armament nuclear a les illes del Pacífic.

Durant molts anys, el pantaló curt o shorts ha estat una peça de vestir reservada als nens. Tot i que des de 1900 eren usats per alguns exèrcits en guerres colonials, i tot i que al 1930 els usaven adults, no fou fins als anys 60 que van ser admesos socialment. L'extensió actual en el seu ús obeeix al criteri de comoditat imperant en la moda. En duen nens i nenes, joves i adults d'ambdós sexes. El mostrari de pantalons curts és molt gran, abraça des dels bòxers fins als "pallassos", passant pels culots, els shorts esportius o les bermudes. El que causa i causarà enguany autèntica sensació serà la generalització de l'ús dels mini-shorts entre bàsicament les dones. Són hot-pants que acaben just on comença la cuixa.

Els bronzejadors són també relativament moderns. La moda de dur la pell de color de bronze, bruna o morena, és recent. Fa poc més d'un segle la moda s'apuntava al blanc. Com més blanc millor. Tan blanca duien la pell nobles i aristòcrates que es va estendre el costum d'anomenar-los gent de sang blava. Les venes (amb la sang de retorn) són a ull nu a través de la pell blanca de color blavós. Com que la gent que treballava s'estava al carrer de sol a sol, la pell dels que no eren nobles era fosca i les venes amb prou feines es veien. D'aquí que se'n remarqués la diferència. En qualsevol cas, el tren, que permetia transports fàcils a la costa, i les directrius dels metges que aconsellaven els banys de mar, van fer a començaments del segle XX que molta gent anés a les platges. De moment, el sol els empipava poc, perquè els primers banyadors eren com vestits llargs que ho tapaven tot. No calia protegir-se dels raigs solars. A mida que els vestits de bany van anar mostrant més pell es va fer més necessari protegir-se. El bronzejador no fou fruit d'una moda, sinó d'una necessitat. Els primers que se l'aplicaren foren els soldats nord-americans durant la II Guerra Mundial pel Pacífic. Usaren oli de parafina. Benjamin Green va veure les enormes possibilitats del bronzejador en temps de pau. Va ser qui va anomenar aquest producte "Copper-tone" i el que va començar a comercialitzar-lo. A les nostres platges, el primer bronzejador-protector fou Nivea, associat en la memòria de tots al blau i a la pilota de platja. Nivea és una gran empresa alemanya de cosmètics fundada el 1882. El propietari, Oskar Troplowitz, va posar-li "nivea", o sigui "del color de la neu".

Indubtablement, vostè necessitarà també un barret, unes sandàlies, un bon congelador, desodorant, ulleres de sol, bons gelats... De tot això en parlarem un altre dia, però pensi que pel damunt de tot per fer suportable aquest estiu li cal paciència. Molta paciència: per aguantar totes les nits i totes les migdiades foradades pels grills; per treure's la sorra d'entre els dits del peu (sempre tan avall del cos) i d'entre les costures del banyador (sempre tan receptives a l'arena); per esperar dues hores una paella freda, groga de safrà i amb peix de llauna a preu de prima de rescat; per aguantar, a 45 graus Celsius a l'asfalt, obres a les carreteres (moltes menys de les que caldria, però suficients per emprenyar); per ventar-se a base de músculs del braç i per anar comptant les gotes de suor que li cauen de la cara; per posar-se el banyador, cada any més estret i més petit; per aplaudir cada vespre els mosquits del jardí, del balcó i de la finestra i per fer-los donació d'una trans?fusió de sang diària; per obrir la TV i empassar-se autèntiques porqueries; per escoltar les espesses cançons de l'estiu; per sentir tots els ronxets i les manxiules del veïnat tothora dormint i folgant; per aguantar els fills durant les llargues vacances escolars; paciència, paciència, paciència...