El fuet de la crisi ha colpejat amb força totes les esferes de la política. Els ajuntaments, última terminal nerviosa del complex entramat administratiu pateix intensament els rigors de la recessió en entrar en contacte directe amb els afectats i haver assumit competències sense suficient finançament. L'elevat dèficit i la caiguda dels ingressos inflats artificialment en els pressupostos han portat molts consistoris a la fallida tècnica. Aquesta crua realitat no es pot ignorar alhora d'analitzar la situació, però no es menys cert que les dificultats de pagament de les administracions públiques s'han convertit en un problema crònic, i cada cop més agut, a causa de les exhaustes caixes dels ajuntaments. Tot plegat suposa un obstacle més a l'economia productiva del país, sobretot pel que fa a les petites i mitjanes empreses -o sigui les de casa nostra- que disposen de menys coixí financer que les grans. L'entrada en vigor de la Llei de Morositat, a finals de 2010, pretenia posar fi a aquesta situació. No obstant, la constant caiguda de l'activitat econòmica, i per tant el progressiu descens de la recaptació d'impostos, s'agreuga a passos de gegant, amb el consegüent risc per a la supervivència de moltes empreses. La posada en marxa del Pla de Proveïdors va ser un baló d'oxígen per als 111 ajuntaments gironins que s'hi van acollir i, sobretot, per als seus creditors, però, un cop liquidades aquelles factures, hem tornat a l'escenari anterior. «S'hauria de demandar les administracins que incompleixen», manifestava ahir a Diari de Girona el president de Pimec Girona, Iñaki Frade; «les lleis existeixen per complir-les», afegia el president de la FOEG, Jordi Comas. El gran problema és que estem en una diabòlica espiral. Els ajuntaments no paguen perquè no cobren de la Generalitat, i aquesta argumenta que la morosa és l'administració central. I els proveïdors veient com les administracions es passen la pilota d'un costat a l'altre mentre ells han de pagar religiosament els impostos, cobrin o no.
