L'exalcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, ha abandonat la política local. I ho ha fet llançant retrets, i fent-se retrets, per un dels episodis d'odi polític/personal més significats de les últimes dues dècades a les comarques de Girona. Aquesta mena de "Guerra dels Rose" entre ella i l'altre exalcalde, Carles Páramo, ha minat moltes relacions personals a Roses. Casamitjana ha plegat aquesta setmana demanant a Páramo que, pel bé de Roses, segueixi les seves passes i es jubili. Creu que només així es podran tancar ferides i afrontar el futur. Té raó. Tots dos estan amortitzats políticament. Páramo/Casamitjana és un dels episodis més destacats d'odi polític. Però n'hi ha molts als municipis gironins. I es que la creació de dos hemisferis, CiU/PSC, ha estat un veritable drama per quasi tots els pobles durant les últimes dues dècades. S'han dedicat a crear dos bàndols, a alternar el poder i a desfer uns el que edificaven els altres. Han estat incapaços de treballar plegats. Rivalitat agressiva transformada en odi, el pitjor aliment de l'ànima i de l'eficàcia. Sortosament, això pot acabar. La decadència del PSC i la caiguda demoscòpica de CiU inaugurarà, probablement, una nova etapa a uns municipis amb més formacions, amb menys comptes pendents, amb menys partidisme i, per tant, amb menys sectarisme. És una gran oportunitat. Recordo aquell Carles Páramo políticament pur de l'any 1989, indignat, avergonyit, amb els ulls plorosos, després que un cacic local en qui havia confiat muntés una tupinada i boicotegés una moció de censura. Va ser una infàmia. Aquell dia un Páramo abatut i sense poder moure's del seu lloc al saló de plens de Roses, em va anunciar que acabaria amb tanta podridura. Hi va contribuir. Quasi un quart de segle després, amb molts encerts, amb una trajectòria política notable, és possible que el tren de Páramo ja hagi arribat a destí, i que sigui moment de fer el que hauria fet aquell jove íntegre de principis del 1989.
