En el llibre Nacionalidades y nacionalismos en España, publicat l'any 1985, Jordi Solé Tura adverteix que, pels grups independentistes, el dret a l'autodeterminació és el reconeixement del dret a la independència. I per aconseguir-ho tant els val la via electoral, la via insurreccional o una combinació de les dues.

Han passat gairebé tres dècades però aquella anàlisi continua d'actualitat en un període convuls i ple d'incertesa en què la rauxa es vol imposar al seny.

Una colla de polítics mediocres d'esquerres i de dretes (la tan esbombada creença de la fi de les ideologies ha quedat capolada) es camuflen d'independentistes i unionistes per qüestionar el marc actual de convivència entre Catalunya i Espanya.

La federació de CiU que governa la Generalitat (capdavantera del neoliberalisme amb les retallades socials) es dóna la mà amb els partidaris "d'escapçar el capitalisme per construir una alternativa socialista", com pregona la CUP.

ERC, còmplice de les polítiques d'austeritat, ha posat el carro davant dels bous per oblidar la seva inicial d'esquerra. El PSC continua amb l'ambigüitat que presagia una desfeta si no trenca amb l'ànima independentista (és el socialisme sobiranista un encontre en la tercera fase del no-res?).

El PSOE, tot i la seva proposta de reformar la Constitució en la via federal, va del bracet amb la dreta centralista (PP, Ciutadans, UpyD) per defensar mentrestant la unitat d'Espanya.

IU i la seva marca catalana, IC-Verds/ EUiA, encara no saben si donar llibertat de vot al seu electorat mentre el populisme de Podem o Guanyem els pispa la cartera.

Aquesta cerimònia de la confusió ha desplaçat a un segon terme la crisi econòmi?ca que està provocant el patiment dels sectors més desfavorits de la societat.

Una circumstància que ha estat aprofitada per l'ANC per encapçalar les mobilitzacions i postular-se com a representant del poble català, sense passar per les urnes.

És a dir, s'ha emprat el descontent creixent per esperonar les emocions en detriment dels raonaments. I, quan les masses entren en escena guiades per consignes de fanàtics que prometen un paradís terrenal, aleshores l'enfrontament entre germans està servit.

En aquest context, els governants d'aquí i d'allà poden optar per cavalcar el tigre a la recerca d'una solució consensuada o atrinxerar-se cadascú en les seves torrasses.

Ara bé, no es possible mantenir el pols ?gaire temps. Per tant, les pròximes etapes poden incloure des de la desobediència civil fins la insurrecció. El resultat serà la victòria d'uns i la derrota d'altres.

Sembla estrany que, 70 anys després del fets del 5 d'octubre de 1934, la història es repeteixi amb la farsa d'un referèndum.