L'altre dia em vaig trobar amb un llibre que vaig comprar fa segles i que vaig llegir en els meus anys d'estudiant. Era d'un professor d'economia d'una universitat californiana -Berkeley, crec- i es deia Alternativas para el futuro. En el llibre es feien prediccions sobre el que passaria en el futur immediat, cap al 1980. Segons el professor -Robert Theobald, es deia-, el seu ideal no era aconseguir la plena ocupació ni el màxim desenvolupament de l'Estat del Benestar ni cap de aquestes coses, que per a ell devien ser foteses. No, el seu ideal era just el contrari: la plena desocupació. Perquè aquest economista deia que hi havia diners suficients en el món desenvolupat per aconseguir que ningú hagués de treballar. I si se seguia una política adequada -que mai s'explicava gaire-, aquest professor assegurava que tothom podria gaudir d'una renda bàsica que es finançaria amb impostos. Ningú hauria de treballar, així que la felicitat universal era passada la cantonada. I cap al 1980, si érem intel·ligents i li fèiem cas, podríem haver-la aconseguit.
Va ser el primer llibre d'economia que em vaig llegir de cap a cap, entusiasmat, febril, gairebé sense poder-me creure el que llegia, com si allò fos un poema de Rilke o d'Eliot. El llibre està profusament subratllat, i no a llapis, com era l'habitual, sinó a bolígraf, cosa que demostra que no em podia contenir i feia servir el primer instrument per escriure que tingués a mà, sense preocupar-me de fer malbé les pàgines. M'agradaven molt alguns conceptes que el professor repetia sense parar: inventar el futur n'era un, perquè el professor no deixava de recordar-nos que un podia fer el que li donés la gana amb el seu futur, sense planificar res, sense preocupar-se de consells ni tradicions ni expectatives de cap tipus; i sobretot, sense pensar que la vida i les circumstàncies, i els nostres propis errors i fracassos, ?s'ocu?parien d'inventar-nos un futur que no tingués res a veure amb el que nosaltres ens havíem inventat.
L'altre concepte era la «nova realitat» («avui l'home té el poder de fer el que vulgui», deia el professor). Aquesta nova realitat permetia la modificació completa de l'ésser humà en cos i ànima, o bé la possibilitat que una combinació de substàncies bioquímiques i d'investigació per ordinador -que mai s'explicava, és clar- estigués creant el primer home immortal («el primer home immortal pot haver nascut ja», es llegeix, subratllat en vermell, a la pàgina 28).
Però el millor de tot, el més interessant, era la proposta revolucionària de la plena desocupació i de la retribució universal que ens havia de lliurar de la maledicció bíblica del treball. No haver de treballar en la vida! Una renda permanent per a tothom! Una folgada vida de rendista l'abast de tothom! Déu sant, quina me?ravella!
Ignoro què va se'n va fer del professor Theobald. La sol·lícita Wikipedia em diu que la seva vida acadèmica va anar caient en la foscor: els colleges en els quals ensenyava es van anar fent més petits, menys prestigiosos. Després de la seva jubilació, va recórrer Austràlia donant conferències, sobretot entre comunitats rurals, sense gaire èxit, pel que es veu. I va morir el 1997, a l'estat de Washing?ton, no lluny del lloc on havia viscut Raymond Carver. Les felices prediccions del professor Theobald, per descomptat, no es van complir. El 1980, quan se suposava que anàvem a gaudir de la plena desocupació, jo estava treballant en un institut de Manacor, més o menys feliç de tenir una feina estable, que si bé no em permetia inventar el futur ni fer el que volgués, almenys em permetia fer algunes coses que no estaven gens malament (viatjar, comprar llibres, pagar un lloguer). I gairebé quaranta anys més tard, no sembla que l'home immortal que anunciava el professor Theobald hagi arribat. Per descomptat, en el que sí va encertar va ser en la seva profecia de la plena desocupació. Només que aquesta desocupació generalitzada no està retribuïda ni sembla satisfer ningú; i més que una benedicció, ara ens sona a amenaça gairebé apocalíptica.
Però l'estrany és que les idees del professor Theobald, per molt equivocades que estiguessin, semblen haver-se posat de moda, sobretot entre professors universitaris i gent molt preparada. Hi ha diputades del Parlament català -que a més són professores de Dret- que diuen que els fills haurien de ser educats en una mena de comuna tribal, per no encomanar-los la visió conservadora de la família tradicional, cosa que al simpàtic professor Theobald li hauria semblat molt bé: al cap i a la fi, en això consistia «la modificació completa de l'ésser humà en cos i ànima».
I molta gent creu -també en general professors universitaris i gent molt preparada, alguns fins i tot catedràtics d'Economia- que els impostos són suficients per si mateixos per crear milers i milers de llocs de treball en el sector públic, tot i que aquests llocs de treball no serveixin per a res més que per donar una pagueta a la gent, com somiava el bon Theobald en les seves millors prediccions.
I podríem seguir i seguir. I el curiós és que les idees de Theobald, als anys 60, seduïen només els més joves, però avui en dia hi somien persones ja grans, o fins i tot provectes -l'altre dia es va anunciar el fitxatge d'un ancià de 91 anys-, el que demostra que el pobre Theobald, després de tot, tenia raó. Llàstima que s'avancés tant al seu temps.
