04 de maig de 2018
04.05.2018

Sánchez Romera i el sisé sentit gastronòmic

04.05.2018 | 07:02

El sisè sentit o sentit químic comú és la forma a través del qual percebem sensacions gustatives i tàctils com la temperatura, l'acidesa, l'astringència, el picant, la sensibilitat a la pressió o al volum quan tenim un aliment a la boca, la textura, les bombolles del xampany o les sodes, els aliments irritants, el dolç i el salat, l'amarg, etc. Això explicava a les meves classes d'Enogastronomia a l'Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera a la UAB. Segons els neuròlegs, aquest sentit estaria dirigit pel nervi trigemin, que està a la cara, un nervi sensitiu. És a dir, que transmet les sensacions sensitives de l'experiència del menjar, augmentant d'aquesta manera certs gustos o sabors. És un tema molt interessant que el neuropsiquiatre i restaurador Sánchez Romera ha abordat, en algun llibre que ha publicat, sota el nom de neurogastronomia. Miguel Sánchez Romera m'imagino que és un excel·lent psiquiatre, però em temo que no és potser tan bo com a teòric gastronòmic, o si de cas pertany a la categoria dels snobs, els que s'explaien, per exemple en un digital «caníbal». Fa uns anys, en un programa del canal 33 amb en Ramon Colom Millenium– on vaig ser invitat a debatre sobre cuina -i, per cert, molt mal preparat per part d'en Colom o el seu equip– hi assitien també la Carme Ruscalleda i en Sánchez Romera, en un moment determinat el facundiós psiquatre argentí va negar categòricament que existís la cuina catalana. Naturalment, ho vaig rebatre amb força i amb arguments, no sense abans ironitzar una mica la seva condició tòpica d'argentí i psiquiatre. Dit sigui això amb el degut respecte que sento per als d'aquest gremi i amb l'admiració per la cultura argentina, que és un deu en literatura, ball, teatre, cinema, etc.

Sánchez Romera diu coses interessants quan parla del seu àmbit. Diu que el cervell és com una gran cistella sense fons, que has d'omplir. En alimentació això es tradueix en el fet que hem de trobar motivacions, les quals, no obstant això, no sorgeixen de forma espontània i, per tant, les hem de cercar.

Parla dels «aliments cerebroactius», que defineix com «els nutrients d'alguns aliments que poden influir sobre l'activitat i les funcions cerebrals». «No som el que mengem sinó com ho mengem», afegeix, tot i que jo sempre he pensat que no som el que mengem, sinó que mengem el que som. És a dir, mengem i triem, alimentàriament per motius religiosos –pregunteu-ho als jueus i musulmans–, culturals de classe, d'edat, de gènere, de moda, etc. Res a veure, això, amb la defensa que fa de la «dieta mediterrània» que, evidentment, és un mite biomèdic, i que una persona rigorosa ni hauria d'esmentar.

En canvi, potser té més raó quan diu que en realitat mengem com vivim i no al contrari. Si vius com un pobre menjaràs com un pobre, si vius malament menjaràs malament, si vius bé menjaràs bé i així successivament. Insisteix que ser bona persona estimula l'oxitocina, una apreciació interessant. Ambdós sexes alliberen oxitocina durant l'orgasme. El seu paper en el cervell està associat als lligams afectius i al reconeixement social, a l'orgasme, etc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema