La família de Jose Leruth dormitava, encara en estat de xoc, dilluns a la tarda a l'ombra d'uns arbres a Llers. Ahir al matí estaven molt més emprenyats. Després de poder passar només una estona per veure com estaven les coses durant dilluns i dimarts, ara afrontaven la crua realitat: la seva magnífica casa del barri de la Guàrdia, a Terrades, ha perdut el sostre, està totalment calcinada en el seu interior i les parts més noves, les que no tenen parets centenàries, han cedit al foc. Dilluns encara cremava. Dimarts, la carretera per on s'accedeix a la finca, la Gi-510 entre Llers i Terrades, romania tancada al trànsit per facilitar els moviments dels cossos d'emergències. "Vam poder travessar perquè formem part de l'Associació de Defensa Forestal (ADF) de Terrades i els vam demanar samarretes amb el logotip; les nostres s'han cremat. Si ens haguessin deixat passar abans hauríem pogut salvar part de la casa, podríem haver evitat que es consumís fins a caure els sostres! Ara no tinc res per començar a posar-m'hi, ni tan sols tinc eines, ni un trepant". L'home, de nacionalitat belga, resideix a Terrades des de la seva jubilació, ara fa tres anys. La casa, una antiga masia enrunada, la va comprar el seu sogre a mitjan dels anys 70 i entre tots l'havien convertit en una coqueta finca envoltada per gespa i un jardí boscà que arribava fins a la casa del ?costat, també malmesa però no fins al punt de la propietat dels belgues.

"Dilluns estàvem alleujats perquè érem vius. Ara penso que les coses es podrien haver fet d'una altra manera. L'evacuació, per exemple. Nosaltres ja érem aquí el 1986 i la Guàrdia Civil ens van venir a avisar per dir-nos que ens preparéssim per a una possible evacuació. Un parell d'hores després, van fer un crit i vam marxar. Diumenge vaig ser jo qui va enviar les dones i les criatures al poble quan vam sentir el terrabastall del foc que baixava per la muntanya; mentrestant el meu gendre i jo ens quedàvem aquí remullant l'entorn de la casa." Finalment van marxar d'enmig de les flames i van viure una odissea, perquè la carretera era encerclada pel foc i no es podia anar ni endavant ni endarrere. Els Mossos d'Esquadra els van fer entrar en un camp llaurat i van posar el cotxe dins un clot de terra. El foc els va passar pels costats, "però això ja t'ho vaig explicar l'altre dia", diu distret i preocupat, i segueix mirant-se la finca.

La història de Leruth no és l'únic drama. Els qui han perdut les seves cases difícilment troben consol en el fet que l'incendi ha estat el més bestial dels darrers anys a Girona, tan sols immediatament per darrere del que l'any 1986 va assotar més o menys la mateixa zona i que el belga encara recorda tan bé, i que tot s'ha fet tan bé com s'ha pogut fer. Diversos municipis de l'Alt Empordà -en espera del recompte definitiu són almenys la Jonquera, Capmany i Terrades- estan esquitxats de finques isolades ennegrides i insalvables. Algunes, construïdes per la mà de les famílies de manera informal a través del pas dels anys, no compten ni tan sols amb la salvaguarda d'una assegurança. Aquest és el cas de la família propietària de la ja inexistent Villamorera, als afores de Capmany mirant a la Jonquera. "Està desintegrada. I a les cases del costat no els ha passat res. Estem contents per ells, però ens hem quedat sense res", explica la filla de l'amo de la casa, Lídia de la Rubia. El propietari, en Joan, tenia la veu trencada i feia cara d'haver plorat molt.

La família regenta des del febrer el bar de La Fraternitat, el centre cívic de Capmany. "Ara que estàvem sortint de la crisi i començàvem a fer algun diner", es lamenta Lídia. A casa dels pares hi vivien tres generacions: el matrimoni, ella i el seu home i els quatre fills de la parella jove; tres trigèmins de 12 anys i una nena de 18 mesos. Els pares havien comprat el terreny feia 20 anys, amb els estalvis de tota la vida i l'ajuda dels fills, que ja eren grans i començaven a treballar. La casa, una finca excèntrica amb una ?torre i un jardí decorat amb peces de terracota obra d'en Joan, efectivament està devastada. Com en els altres casos, els homes de la casa van enviar les dones cap al poble i ells es van quedar a remullar. Era l'hora de dinar de diumenge i el cel era taronja; al cap d'una estona es va ennuvolar i es va ennegrir per l'ombra d'un helicòpter dels bombers. "Els van dir que marxessin, que tenien el foc a sobre".

L'únic luxe de la casa, alimentada elèctricament per una costosa instal·lació de plaques solars de la qual tampoc no en queda res, era l'entorn, explica Lídia. "Havíem anat a viure tots junts perquè els nens estaven molt bé a la muntanya, i per reduir despeses. Encara tenim la nostra casa, meva i del meu marit, i per sort hi cabem tots. Però aquesta casa era la vida del meu pare; i ara sentim que, després de 20 anys a Capmany, en realitat no ens queda res. Ens agrada viure aquí, i no en volem marxar. Però no tenim res".