Lloret de mal

Cansa haver de dir que hi ha dos Llorets -com si no hi hagués dues Barcelones, dues Girones, dos Madrids. Cansa reivindicar els vestigis ibèrics, les antigues drassanes, la navegació tradicional, el Museu del mar, el llegat dels indians, l'ermita de les Alegries, el cementiri modernista, la dansa de ses Almorratxes, sa Caleta, sa Caravera, santa Cristina, sa Boadella, la Dona marinera... Cansa llegir notícies i cròniques de baralles, d'alcohol, d'espardenya, de violació, de mort. En definitiva, cansa haver d'argumentar, d'excusar-se, de dir que hi ha un Lloret de Mar bonic i que hi ha, paral·lela, una realitat farcida de dolors de part.

Un part difícil i mal instrumentat, tot sia dit. En la gestació de la història del turisme al nostre país, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. De Blanes a Cadaqués, Lloret som una mica tots. I qui miri cap a l'altre cantó és un cínic, un hipòcrita, un insolidari. Si algú mereix un monument a la progressiva conciliació dels despropòsits de l'estiueig massiu, pengeu una medalla als lloretencs sensibles. Com dignificar una població amb el risc d'assassinar la gallina dels ous d'or? Exercici difícil.

Lloret té enemics merescuts, i hauria de doblar el nombre d'admiradors. De fet, els triplica. Però callen, no fan soroll, perviuen plàcidament. Els dolents li pengen l'etiqueta i alguns mitjans rebenten el titular. Exercici fàcil: les bondats no són notícia, és millor parlar del mal. Mentrestant, fa pujada, Lloret camina. I ho fa, avui, en la bona direcció.