És un dels cantautors més importants de la història recent d'Espanya i s'ha implicat sempre políticament. Malgrat la crisi, es mostra optimista de cara al futur i anima els joves artistes a seguir amb la música perquè, assegura, "es pot viure d'això".

Té fama de tímid... No li costa autobiografiar-se si és amb cançons?

Per a mi pujar a l'escenari és com si em tombés en una espècie de divan; em deixo anar i em torno fins i tot incontinent verbal. Però costa, en un moment del concert dic que és difícil despullar-se davant tanta gent vestida.

Vivir para cantarlo es diu el seu espectacle... Els temes més bonics neixen d'allò viscut?

En el meu cas sí, sempre faig cançons molt enganxades al terreny, de coses que gairebé puc tocar amb les mans. Encara que a vegades neixen d'una notícia d'un lloc llunyà; en aquests casos la clau és aconseguir fer-les teves, posar ànima a les lletres impreses del diari

Diu també que "cap crisi va arraconar mai la música". Aquesta tampoc no ho aconseguirà?

La indústria ja no existeix, però la música sí, i mai deixarà d'existir... Això és el que cal transmetre als joves que tenen ganes de cantar, i que ara només reben notícies confuses, que estan aplatanats... Cal dir-los que es pot viure d'això... que la gent sempre farà i escoltarà música perquè és vida.

"No puc viure sense memòria", canta. Es queda sorprès de la poca que en tenen alguns?

És veritat que tendim a oblidar massa ràpid i això a l'únic que ens invita és a cometre els mateixos errors i que ens enganyin. És important saber sempre qui ets, d'on véns i qui són els teus amics.

En veure els joves del 15-M, li van venir ganes d'agafar una tenda de campanya i anar-se'n de casa?

No, no tinc edat ja... A més, els hauria resultat estrany. Però estic d'acord que cal remoure les estructures i donar un toc d'atenció, perquè hi ha ferides mal tancades que segueixen supurant i sense obrir-les és impossible que es curin. I qui sinó els joves, que són els que estan més desprotegits, poden canviar això? Han de ser ells... encara que en tot el moviment és clar que hi ha alguna cosa de contagiosa per a tots.

Què l'indigna?

Llegint el diari cada matí un ja té força indignació, encara que segurament el que més m'indigna sigui el xuleig de l'economia sobre la política. Però indignar-se és bo... allò dolent és no obrir el diari per mandra d'indignar-se.

Tornaria a donar el seu suport a algun partit polític?

Cada vegada em fa més mandra, i no perquè no s'ocupin d'allò que és meu, de la cultura... És complicat, perquè donar suport a un partit és com quan compres una capsa de bombons, que n'hi ha uns que t'agraden més i altres menys, però de tota manera ho fas com a mal menor. M'he implicat sempre, primer amb el PC, amb IU i més tard també amb el PSOE, i si alguna cosa tinc clara és que no em penedeixo d'haver-ho fet.