L'arribada de les temperatures estiuenques tenen un aires francesos. Durant dues setmanes la piloteta de tenis acaba essent familiar amb els èxits sistemàtics de Nadal a Roland Garros, herència de les tardes televisives que ens va donar al llarg de força anys un altre prodigi de l'esport, Miguel Indurain. Em fa mal tot el cos només de recordar tots aquells ciclistes pujant el Tourmalet! Le Tour de France!

He sovintejat Roland Garros, però un any va ser molt especial. I que ara recordo per l'actualitat del seu protagonista. Era jo directiu de Televisió Espanyola i un dia de 1999 ens avisen que en plena guerra entre les dues plataformes de televisió de pagament espanyoles (Canal+ i Via Digital), n'hi ha una que està a punt de comprar els drets televisius de Roland Garros per a Espanya amb una oferta que suposava pràcticament els mateixos diners que la UER (Unió Europea de Radiodifusió) pagava per a tot Europa! Així ha acabat Espanya.

El pànic de la notícia es va reconduir enviant un servidor cap a París. La cita era a la llotja de Roland Garros, on rebia les visites el llavors president de la Federació Francesa de Tenis, Christian Bimes, que com tots els francesos que són presidents del que sigui, exerceixen d'una forma pràcticament monàrquica, clara contradicció respecte al país del món que mes clarament fa ostentació de la seva condició republicana. Em varen seure a la llotja al costat d'un diplomàtic espanyol destinat a l'ambaixada de París amb mig quilo de gomina al cap.

Ben bé de Madrid. Dues files mes endavant una cara familiar: Nicolas Sarkozy, antic ministre portaveu del govern de Balladur, el primer ministre de la segona cohabitació de la dreta amb Mitterrand que uns anys abans havia intentat sense èxit i per ben poc, eliminar Chirac de la primera volta de les presidencials. Evidentment Sarkozy, que en fou l'estratega, va caure en desgracia entre els seus. Vaig preguntar al diplomàtic què feia el polític francès : " Ara, res, es alcalde de Neuilly, un barri ric de París que administrativament és municipi independent però ha tornat al seu despatx d'advocat. Té molts enemics. Aquest home està mort, no té cap futur polític".

Espero que els informes en altres assumptes d'aquest diplomàtic fossin lleugerament més encertats.

El president del tenis francès, em va rebre una estona després. Elegant, vestit entallat blau, camisa blanca que semblava nova, mocador a la butxaca superior de la jaqueta i corbata trempada. Un bufat.

- Monsieur, la situació es molt preocupant, ja se que aquesta cadena que vol comprar-nos el torneig no la veu ningú però vostès s'haurien de comprometre a donar cada dia en directe un partit a la primera cadena, així podria convèncer els meus; pensi que renunciem a molts diners, però també sé que Roland Garros és la imatge de França al món.

La situació no era fàcil , només era possible una reacció ràpida, una farol:

-"Porti un paper i li firmo ara mateix".

-"No fa falta! Confio en vostè, sé que farà el possible i ara no perdem més temps i anem a dinar al bufet per als convidats que ens espera un amic meu... Ah i, sobretot, tasti el foie-gras".

El seu amic era Nicolas Sarkozy. En trobar-se aquest li va donar teatralment les gràcies , com si fóssim en una pel·lícula del gran Louis de Funes, vaig pensar que potser tenia raó el diplomàtic espanyol i a aquell senyor caigut en desgràcia ja ningú el convidava a res. Quan va anar amb el plat a carregar al bufet em va fe la impressió que duia sabates ortopèdiques per ajudar-lo en algun problema. Anys després, quan el van fer president es va saber que eren sabates a mida que dissimulaven un taló que el feia una mica més alt que els seus 165 centímetres.

Érem tres a la taula, s'i va afegir el diplomàtic espanyol, un altre bufat també. Es varen despatxar temes polítics francesos i espanyols. Em va dir que el besavi de la seva dona era el famós music Isaac Albéniz. Ahhhh, Cecilia Ciganer-Albeniz, l'enigmàtica segona dona de Sarkozy, tot un personatge. Diuen que quan varen entrar al Elisi com a parella presidencial, les banyes de tots dos ja no passaven per cap porta del palau! I mira que deuen ser altes. En pocs mesos ja estaven divorciats i el senyor president va encetar immediatament el senyor president un procés d'aproximació exitós a Carla Bruni (o a l'inrevés ) que va acabar en casori.

Òbviament vaig contraatacar: el besavi de la seva dona era de Camprodon, que és una vila del meu departament, Girona, capital de la Costa Brava i fronterer amb el seu país. Va seguir l'interrogatori: "Coneix un polític espanyol cosí de la meva dona, Alberto Ruiz Gallardón?" (també descendent del compositor). Doncs ben poc , però a qui sí vaig conèixer força era el pare de l'Alberto , diputat de la vella Alianza Popular, antic liberal monàrquic lleugerament opositor a Franco i una persona simpatiquíssima amb qui molts periodistes (durant la meva etapa professional a Madrid en els 80 com a cronista polític) acabàvem sopant o de copes a altes hores de la matinada amb les naturals conseqüències d' aquests excessos. Em va interrompre: "Sap que l'avi de la meva dona va jugar amb el Reial Madrid ?".

Doncs no, això si que no ho sabia; que Alfonso Albéniz Jordana, fill del compositor i avi de la llavors dona de Sarkozy té el dubtós récord de ser el primer jugador trànsfuga de la historia, el primer que va fitxar pel Madrid venint del Barça, era el 23 de maig de 1902, fou jugador merengue, directiu durant 12 anys i el primer president del Col·legi d'Àrbitres. Deu n'hi do amb la criatura!

Dinem en 20 minutets, Sarkozy marxa, jo també. L'espera el cotxe oficial de l'ajuntament. "Monsieur, l'acostaré a la Porta d' Auteil, aquí no trobarà cap taxi". Amb tanta amabilitat em vaig obligar a fer la pilota: "És vostè un brillantíssim comunicador a la televisió, quina llàstima que s'hagi retirat". Ja hem arribat a lloc i m'acomiada: "De la política un no es retira, el retiren. Que tingui un bon dia".