Primer ens vam deixar prendre l'espai. Allà pels anys 60 del segle passat. Ho van fer possible, i encara que sembli contradictori, la tele i el cotxe, que de cop i volta tothom volia tenir. A poc a poc van deixar de ser rellevants els noms de lloc i els camins que ens hi duien. Van deixar de tenir transcendència les coses que se n'explicaven. A cada casa hi entraven cada dia més informacions sobre l'altra punta del món que no del que passava a tocar de les parets. La gran majoria es va començar a preocupar més per les vicissituds dels famosos que per les sotragades dels veïns. Després ens hem deixat prendre el temps. És la revolució d'Internet. La de les noves tecnologies: els mòbils multiconnectats, el Facebook, el Twitter... La vida corre com mai no havia corregut abans. Un cavall desbocat que ningú no controla.

Tampoc no és que siguem ximplets, és que, com tot a la vida, res no és de franc. Si totes aquestes innovacions no oferissin coses bones, ja les hauríem arraconat. És, més aviat, que tot el que construeix, ai! també destrueix. Fins a mitjan segle passat la literatura feia servir Faust, el personatge creat per Goethe, per representar el conflicte de l'home modern, perdut entre els seus desitjos i la realitat. Mefistòfeles era capaç d'oferir l'eterna joventut, però calia pagar-ne el preu.

Així que, a mesura que sembla que la tecnologia ens escalfa, també ens desempara. Potser només ens queda sostreure'ns a la necessitat d'estar sempre a l'aguait de tot, crear petites cledes al temps emboscat de la vida per mirar que això no corri a aquesta velocitat. És una manera de dir que potser aniríem millor si frenéssim una mica, no? Només una mica de calma.