hi ha moments de la vida en què toca triar i un dels primers és quan has de decidir què vols estudiar. En plena adolescència tot el que m'agradava no semblava gaire pràctic. M'ho deien sovint. «Tot això que vols fer no serveix per a res». En aquells temps esperaven que volguessis treballar en un banc, que et fessis arquitecte o advocat (sobretot els nois). Eren les professions estrella. A la meva família les dones havien treballat sempre, o sigui que això de l'alliberament femení (en l'aspecte laboral) era d'una tal obvietat que feia riure. Tot el que m'agradava no servia per a res perquè eren coses molt minoritàries, d'aquelles que no generen gaires moviments de capitals. Potser per això alguns dels que les practiquen es volen veure amb bons ulls i fins i tot arriben a creure's per sobre de la mitjana. Com que sóc més tossuda que una mula em vaig dedicar a estudiar coses de futur dubtós. ?Segurament també per això no hi ha manera que les idees que em vénen al cap siguin gaire rendibles. Tot i que fer d'arquitecte, a hores d'ara, tampoc no és cap panacea i la majoria de treballadors bancaris rondinen. Sembla que l'Ada Colau és del mateix parer que tots aquells que em deien que això de la cultura no serveix per a res. Ha rebutjat acollir el Parlament Cultural Europeu, que tenia previst trobar-se a Barcelona el mes d'octubre. Diu l'alcaldessa que «l'entitat no té una vinculació orgànica amb institucions europees», malgrat que en formin part el British Council o el Consell d'Europa. És difícil precisar de què serveix la cultura. Els efectes de no tenir-ne, en canvi, són molt més eloqüents. La imatge de l'alcaldessa de Barcelona estiregassada al fons d'un ascensor municipal comença a ser francament inquietant.
