qualsevol moment és bo per començar a dissimular. Voler agradar els pares sovint implica l'art del camuflatge. Però el moment àlgid de la dissimulació és l'aparellament. Volem quedar bé amb aquell o aquella que estimem. Ens volem acostar al seu ideal o al que pensem que és el seu ideal. Dissimulem els defectes i estimulem les virtuts. A casa sempre m'advertien de l'efecte letal de la "bleda assolellada". O de les figaflors. Les figaflors triomfen entre el gènere masculí -em deien- perquè els toquen la fibra sensible: volen sentir-se importants, protegir, i què millor que una noia desvalguda. Un cop protegides les "bledes assolellades" ja no ho eren tant. S'acabava la broma i ja no calia dissimular.
El problema és que no dissimula qui vol, sinó qui pot. I no tothom pot. Hi ha gent la mar de natural i els experts dissimuladors deuen pensar que són ànimes de càntir. Dissimular és, però, un avantatge evolutiu que millora l'adapció al medi. A ciutat no és que sigui més fàcil fer veure que ets el que no ets. És més difícil fer-se una idea de cadascú. Falta informació sobre les herències genètiques i hi ha tanta gent que costa aprofundir. Per això colen tantes coses estranyes.
Un dels avantatges dels temps que vivim és que han caigut moltes màscares. A les envistes del 27-S tot es clarifica. El catalanisme de pompa i circumstància ha ensenyat els topalls. La llista unitària ha deixat al descobert moltes aparences. Camats no se'n sap avenir que els revolucionaris siguin els altres. Ells, tants anys simulant que eren els estendards de la revolta! ICV, com el PSC o Unió branden el dret a decidir com si ja no fos una antigalla. Amb totes les figaflors al descobert ja sabem qui és qui. Ara només falta guanyar.
