Una de les coses més fascinants d'anar-se fent gran és comprovar com moltes coses que semblaven importants van quedant a poc a poc relegades a segon terme. Tot es minimitza. De jovenets ens semblava que valia la pena llegir i estudiar. Calia formar-se una opinió, si no de totes les coses de la vida, com a mínim d'un bon grapat. Calia opinar sobre l'Església, sobre política, sobre l'amor, sobre el sexe, sobre el néixer, sobre el morir... Mare de Déu, quines ànsies de saber-ho tot i de tenir-ho tot ben clar! Pura inseguretat, és clar.
Tothora discutíem amb vehemència i arreglàvem el món sobretot aquelles primeres nits de seure als pedrissos de les botigues mentre als pisos del voltant les televisions s'anaven apagant, les persianes queien -raaaac- per deixar la nit a fora de les habitacions, passava el camió de les escombraries amb aquell terrabastall de vidres que es trencaven i aquella ferum de gasoil, els gats començaven a rondar les restes d'algun àpat i encara quedava la veïna tardana, que regava les plantes i ens regalava una pluja de gotetes saltant dels balcons i de les finestres, una pluja que tenia el gust inconfusible dels començaments.
Créixer és constatar que ja no sabem quasi res. De moltes coses prefereixo no tenir-ne opinió. Total, el món és ple d'opinions a favor i en contra i en tants anys de discutir i d'emplenar papers tampoc no s'ha aconseguit arreglar gaire res. Deia Arquímedes que si li donaven un punt sòlid aixecaria el món. Aixecar una vida ja és una gran cosa. Vistes de prop totes les vides tenen els seus arguments. Tots els errors tenen empara. És des de la teoria que no s'entenen les coses. Em sembla a mi. Però, ho veuen? Ja estic opinant!
