Vivim sempre pendents del cel. Alcem la vista amb preocupació, amb admiració o amb curiositat. Res del que passa damunt dels nostres caps ens deixa indiferents, perquè vivim en una zona de meteorologia imprevisible en qualsevol època de l'any.
El que en un indret és un plugim insubstancial, en un altre de veí esdevé un ruixat torrencial que arrossega els automòbils pels carrers. Cau una nevada que enfarina el cim del Montseny i els turistes es passegen en màniga curta pel passeig de Gràcia. La tramuntana bufa amb una força inusitada a l'Empordà i a la Selva és només un ventijol que amb prou feines fa caure les fulles seques dels pollancres. Tot és relatiu, en un país on la relativitat ens envolta i ens aclapara.
Quan era petit sentia sovint que algú havia albirat un «Cavall d'aigua» que venia de Llagostera. Curiosament els gironins sempre el situàvem a Llagostera, no a Cassà de la Selva ni a Santa Cristina d'Aro, precisament a Llagostera. «Ve un cavall d'aigua de Llagostera!», era un avís funest, la gent ja es podia anar preparant per al pitjor, l'Onyar començava a baixar embravit, els serenos tocaven el xiulet en senyal d'alarma pels carrers i els botiguers de la Rambla anaven traslladant tot el que podien al primer pis.
Ara continuem estant pendents del cel, però no el mirem tant, els alts edificis no ens ho permeten i ens refiem del meteoròleg de torn de TV3 o fins i tot del que ens diu el nostre smartphone fabricat a la Xina, però els cavalls d'aigua continuen passejant-se pel territori i deixen anar la tempesta on menys t'ho esperes.
